L’article primer de la Constitució diu literalment que «España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y Justícia». Per a ser precisos, això és el que diu la Constitució de 1931. En canvi, l’article primer de la Constitució del 1978 diu: «Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.» I ho remata dient que «La forma política de l’Estat espanyol és la Monarquia parlamentària». Aquest últim matís diferencial és important i és la causa de tot el que estem vivint a l’Estat espanyol. Recordem breument els fets històrics.
Les dretes es van perpetrar de fet, de la mà de part de l’exèrcit, un cop d’estat contra la legítima República espanyola al juliol de 1936. Un cop finalitzada la Guerra Civil, el general Franco (el «Generalíssim») es va autoproclamar cap d’Estat. Ni República ni retorn a la monarquia borbònica: dictadura militar. El «Règim» va durar quaranta anys, fins al 1975 en què el dictador va morir de vell al llit. Entre tant, la Generalitat de Catalunya, com a única institució legítima de la República, va mantenir-se a l’exili, en les figures dels MHP Irla i Tarradellas. El successor de Franco com a cap d’Estat va ser designat per ell mateix, com tot dictador, en la figura del borbó Joan Carles, fill de Juan de Borbón, exiliat a Estoril i net d’Alfons XIII que va haver de fugir d’Espanya amb la proclamació de la III República. Amb la designació del seu successor, Franco deixava «atado y bien atado» el Règim. Amb el nomenament del successor del Rei Alfons XIII s’assegurava que la República, contra la que havia fet un cop d’Estat, no tornaria a Espanya. De manera que la figura de Joan Carles I representa, no només la continuïtat del franquisme, sinó la legitimació d’un cop d’Estat contra la legítima i democràtica República de la que, recordem, únicament va sobreviure al franquisme la Generalitat de Catalunya, restablerta legalment a Espanya el 1977 abans que el Règim del 78 aprovés la seva Constitució.
Per tant, els fonaments de l’actual Règim del 78, representats pel cap d’Estat nomenat pel dictador, estan construïts sobre un cop d’Estat militar contra la legítima República, de la qual només la Generalitat de Catalunya perviu com a institució democràtica. Franco va pretendre aniquilar tot vestigi de la República nomenant un Borbó com a successor. El procés d’independència no ha fet més que evidenciar la farsa i l’autoengany sobre el que està construït l’Estat espanyol. El Rei emèrit no ha marxat per corrupte sinó per franquista. Corrupte ja ho era abans i tothom ho sabia. A Espanya la corrupció mai ha estat penalitzada. De fet, no té ni tant sols cap causa oberta per corrupció o blanqueig de capitals. L’emèrit ha marxat perquè la reclamació del democràtic i legítim dret a l’autodeterminació de Catalunya ha demostrat que els hereus de l’estructura franquista no estan preparats per acceptar l’existència d’una institució republicana com la Generalitat de Catalunya independent de la «monarquia parlamentària» hereva del Dictador. El desprestigi de la Corona i de les institucions estatals espanyoles (començant per la Justícia, la Policia i la mateixa classe política) ha anat augmentat a mida que el procés independentista de Catalunya ha augmentat la seva aposta per una resolució democràtica. El zenit va ser l’1 d’octubre de 2017, amb policies pegant votants, la posterior declaració antidemocràtica del Rei Felip, i la subsegüent reacció de la Judicatura i la Fiscalia (ja sabem de qui depenen) contra tots els que van fer possible el referèndum.
En definitiva, les estructures del Règim del 78, simbolitzades pel Rei Emèrit, han quedat en evidència davant del món per la seva manca de capacitat d’acceptar els profunds valors democràtics que es suposen en una democràcia consolidada al reprimir el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Felip VI, encara Rei d’Espanya, si tingués veritable visió d’Estat i volgués assegurar-se el seu tro, faria tot el possible per acceptar la independència de Catalunya. Si no ho fa, el seu destí ja està escrit en les biografies del seu pare, el seu avi i el seu besavi: l’exili.
