Després d’una primera part on vaig analitzar la detenció de l’europarlamentària Clara Ponsatí des d’una perspectiva centrada bàsicament en el Govern (el governet de Vichy de la plaça Sant Jaume) i el departament d’Interior (dirigit pel conseller penell expsoe Elena), no vull perdre l’oportunitat que m’ofereix aquest diari per escriure una segona part posant l’èmfasi en l’actuació dels alts comandaments del CME que van participar en la seva execució.
Primerament, vull abordar un parell de qüestions relacionades amb la naturalesa de la mesura policial adoptada i la forma com es va executar.
En primer lloc, he de refutar amb total rotunditat la tesi d’un tertulià, propagandista d’ERC, que, en un programa de TV3 va afirmar que no fou una detenció, sinó una retenció. A aquest analfabet jurídic i/o servidor acrític d’interessos partidistes, cal dir-li que la privació de llibertat patida per l’europarlamentària fou una autèntica detenció policial amb tots els elements que la defineixen i caracteritzen i no una momentània i provisionalíssima immobilització amb la finalitat de practicar una identificació, un escorcoll, una notificació, etc
En segon lloc, vull criticar també la forma com es va executar la detenció i que la fa des d’aquesta òptica també contrària a l’ordenament jurídic aplicable. I és que, com sembla obvi, el lloc i el moment escollit per a la seva pràctica no van ser els que menor perjudici podien causar en la persona i reputació de la parlamentària europea i els que preservessin al màxim el seu dret fonamental a l’honor (deures recollits a l’art. 11 de la Llei 10/1994 i a l’art. 520 de la LeCrim).
El dia de la pràctica material de la detenció, els dirigents del Cos -contràriament al que va fer el president i el conseller d’Interior, com es va esmentar a la primera part d’aquest article- no van fer cap intervenció pública, romanent silents fins el dia que l’europarlamentària no va atendre l’ordre del magistrat Llarena de presentar-se a la seu del Tribunal Suprem.
Aquest dia, el cap del Cos, el comissari Eduard Sallent, dirigent d’una organització universitària independentista en la seva joventut, va manifestar en una emissora de la ràdio nacional catalana que la detenció fou legal perquè hi havia una ordre judicial vigent i el procediment d’habeas corpus que va instar la detinguda fou desestimat per un òrgan judicial, que té encomanada la tutela dels drets fonamentals de la ciutadania.
Comissari Sallent, aquestes declaracions són resultat d’una interpretació exacerbadament formalista i simplista, que porta associada una absència total de reflexió jurídica pròpia, impropi tot plegat del cap del cos de la policia nacional de Catalunya.
L’existència d’una ordre vigent o d’una resolució definitiva emanades d’un òrgan investit d’autoritat judicial no comporta automàticament la seva conformitat a dret. Aquesta dependrà només de la solidesa dels raonaments jurídics que la sustenten i que òbviament són susceptibles de crítica social.
I si el destinatari de l’ordre judicial i cridat a dur-la a efecte, és un cos de policia modern i democràtic, sotmès només a l’imperi de la Llei (art. 71.2 EAC) i garant dels drets fonamentals de la ciutadania (art. 5 en relació amb el 3.1 de l’EAC), exactament igual que els membres del poder judicial (arts. 117. 1 de la CE i art. 7 LOPJ), aquell mai ha de ser un mer instrument executor de la voluntat judicial, donant-li compliment automàtic i acrític.
Tot el contrari, sempre que disposi d’elements suficients per a poder concloure la il·legalitat de l’ordre rebuda, com en el cas estudiat, està obligat a representar la seva il·licitud a l’ordenant i, en cas que aquest decideixi mantenir l’ordre, està obligat a desobeir-la (art. 11 Llei 10/1994) i si no ho fa esdevé responsable, en tots els ordres que sigui exigible, igual que l’inductor emissor de l’ordre (art. 11 Llei 10/1994).
Certament, en els estats democràtics on s’ha instaurat la primacia del dret, l’anomenat Estat de Dret, dels que Espanya diu a l’art. 1.1 de la seva Constitució formar-ne part, el principi d’autoritat ha deixat de constituir la base de convivència en la societat i ha quedat substituït pel principi de juridicitat (o d’imperi de la llei), de manera que en cas de conflicte entre autoritat i legalitat sempre ha de primar la legalitat (art. 9 CE)
“El sistema autoritari postula que qui mana, ordena una cosa que ha de ser complida, encara que infringeixi la llei i el que compleix no té responsabilitat per complir-la. Cosa que no succeeix en el sistema democràtic constitucional en què prima el compliment de la llei, de la que prové tota l’autoritat, i no és possible ocultar-se rera una ordre per incomplir una llei i no tenir responsabilitat: ningú està per sobre de la llei (..)” (STS 22/03/2018) (art. 11 LO 10/1994).
Comissari Sallent, la formació jurídico-penal que se suposa que ha de tenir el màxim comandament del cos de Mossos d’Esquadra (amb l’ajut d’altres alts comandaments integrants de la Prefectura i amb el suport d’assessors experts) hauria de ser més que suficient per detectar les gravíssimes deficiències de legalitat de l’ordre judicial i la impossibilitat de poder-la dur a la pràctica sense dimitir de l’obligació de sotmetiment a la llei i el dret i de la missió de garantia dels drets fonamentals de la ciutadania.
Davant dels nombrosos i seriosos dèficits de legalitat afectants a l’ordre judicial de detenció, apuntats en la primera part d’aquest article, s’hagués hagut d’articular un front comú Govern-Prefectura policial, dirigint un escrit a l’òrgan judicial emissor posant de manifest la presència de l’europarlamentària, exposant raonadament les contradiccions de l’ordre amb l’ordenament, demanant la seva deixada sense efecte o la substitució de la detenció per una citació (que és el que es va acabar produint després d’una totalment innecessària privació de llibertat).
Considero que la detenció de l’eurodiputada Clara Ponsatí, atenent a totes les circumstàncies concurrents i en base als raonaments jurídics exposats, no només hauria de donar lloc a l’exigència de responsabilitat penal i administrativa dels alts comandaments implicats, sinó que per absència de la mínima aptitud, capacitat, integritat i dignitat exigibles hauria de comportar el cessament immediat del cap del Cos i de la resta de comandaments de la Prefectura i la dimissió del conseller i del president i, com aquests ni renunciaran al càrrec ni rellevaran els màxims comandaments, els grups parlamentaris haurien d’instar el cessament del conseller per part del president i en cas d’impossibilitat exigir-ne la seva reprovació.
Advocat
Mosso d’Esquadra
Fundador del col·lectiu Guilleries
