Més mobilització, menys negociació

Avui fa 10 anys de la Via Catalana, la més espectacular i efectiva de les mobilitzacions independentistes celebrades al nostre país. Segurament sense aquesta Diada històrica no hauríem tengut una majoria independentista al Parlament ni hauríem fet mai el referèndum d’autodeterminació de l’1O. L’impacte intern i internacional que va tenir va ser tan determinant que sembla mentida que avui encara hi hagi qui es qüestioni la utilitat de sortir al carrer massivament.

És cert que quan s’acaba una manifestació, per molt multitudinària que sigui, pot semblar que no ha canviat res. Però l’impacte polític, comunicatiu, social i emocional que provoca una mobilització com les que hem viscut en aquest país (tant en els que hi ha participat com en els que no) té la capacitat de canviar la història. I no només perquè, com varen admetre els fiscals al judici de l’1O, una massa de gent determinada faci tanta por a l’Estat com una rebel·lió armada. Una gran mobilització genera un cercle virtuós d’apoderament, creixement i desacomplexament que pot arrossegar un país sencer a fer allò que mai no s’havia plantejat que fos possible.

L’Estat va tancar els presidents de l’ANC i d’Òmnium a la presó primer que a cap polític perquè tenien més por de les mobilitzacions que no de les institucions. Encara que sembli mentida, a Madrid consideraven que els Jordis eren els principals líders del moviment independentista, i per tant els principals “culpables” d’haver portat el Parlament i el govern a convocar el referèndum i declarar la independència. Així ens va veure l’enemic.

La mobilització no només va servir per desafiar l’Estat, i eventualment desbordar-lo. Va servir també per empènyer els polítics i les institucions a prendre les decisions que calia. Però sobretot va servir per eixamplar la base del moviment, per sumar gent i donar-li mentalitat de victòria. Mai no havia anat tanta gent a votar, per exemple. Vista la importància determinant de la mobilització en aquest procés, no és exagerat dir que si algun acte de traïdoria hi ha hagut en els últims anys sens dubte ha estat desmobilitzar la gent.

Al final, però, la desmobilització s’ha acabat girant en contra d’aquells que més l’han fomentat. La desfeta electoral dels partits independentistes té com a causa principal la pèrdua de la base electoral que s’havia eixamplat amb les grans mobilitzacions. I s’equivoca qui pensi que es pot recuperar aquesta base electoral (sigui per als partits actuals o per a noves opcions) sense tornar a mobilitzar el país. Amb la gent decebuda i desconcertada no es produirà un tomb electoral.

Amb els resultats del 23J és evident que l’independentisme té una posició aritmèticament determinant. Però és un error creure que aquesta posició determinant dóna a Junts una posició negociadora forta. Espanya no concedirà en aquesta negociació res que no sigui útil al seu objectiu de derrotar l’independentisme. Si avui es planteja negociar una amnistia és perquè l’operació dels indults ha estat un èxit seu i una derrota per a nosaltres. Que ningú no s’enganyi: hi haurà amnistia si pensen que tendrà el mateix efecte que els indults.

I no cal haver escrit una tesi doctoral sobre el tema per saber que l’Espanya plurinacional és l’antídot contra l’independentisme. Per això n’aixequen la bandera les esquerres espanyoles quan l’independentisme avança posicions. Que ningú no s’enganyi en això tampoc: si Espanya deixa parlar català al Congrés no és per feblesa de l’Estat sinó perquè l’esquerra espanyola pensa que li serà útil per satel·litzar la part de l’independentisme que encara no hi està.

Els últims anys hem patit un intensa campanya de desmobilització a còpia, entre d’altres coses, de dir que l’Estat és massa fort per derrotar-lo i que cal negociar-hi. Amb el govern rendit, els partits desagnats, la gent a casa i els indultats remenant les cireres no derrotarem mai l’Estat, ni al carrer ni a una taula de negociació. Si mai ens oferissin votar en algun tipus de referèndum, doncs, que ni ningú no s’enganyi: seria perquè hi veuen la possibilitat de derrotar-nos definitivament.

Per tot això, crec que el president Puigdemont no hauria d’arriscar el seu capital polític en una negociació amb l’Estat a la qual no es pot guanyar res en clau independentista. Com a molt podria alimentar l’esquerra espanyola i donar-li rèdits electorals a Junts. Però ningú no entendria que aquest fos el seu objectiu. Com tampoc no s’entendria que l’independentisme compràs ara l’enredada de l’Espanya plurinacional, que han tengut 300 anys per oferir-la i no ho han fet. Ara ja no som en aquesta pantalla. Tornem als carrers!

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.