Sovint tinc la sensació que als catalans, o si més no als partits independentistes, els caldria una formació en estratègia i maneres de fer dels partits castellans o espanyolistes. M’explico. Indubtablement hi ha moltíssimes coses en les que no ens hem d’assemblar en res en els partits espanyols, però n’hi ha una que s’hauria d’agafar-los com a exemple: la seva mala llet. La seva manera de gestionar el tracte amb el que discrepa.
Potser alguns de vosaltres estareu pensant: “Però què diu ara aquest noi? S’ha begut l’enteniment?”. La resposta és no. Simplement us porto a fer una reflexió. Cada vegada que els partits catalans han volgut dialogar amb l’estat espanyol, amb qualsevol dels seus partits, el resultat és el que és. Un president espanyol que parlava de “talante”, li va prometre al president Maragall que aprovarien l’estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Realitat? Algun dels seus ministres anava presumint que se l’havien passat per la pedra i l’havien retallat tan com van voler. El mateix partit que també parlava d’allò del federalisme o que fins i tot, al 2015 defensava un referèndum d’autodeterminació.
Doncs la nostra experiència ens diu que no et pots fiar de cap dels partits espanyols, perquè mai compleixen el que prometen. I menys si és contra Catalunya. Però clar, s’ha de dir que la culpa no és d’ells. La culpa és dels nostres partits i de la manera de fer les coses que tenen. Perquè els catalans sembla que tinguem la necessitat que tothom parli bé de nosaltres, o de ser compresos pels nostres enemics. I això, en una situació de guerra ideològica i de genocidi cultural i identitari al que ens té sotmès el colonialisme castellà no serveix. Perquè aquells que et volen destruir no faran mai res a favor teu. I encara faran menys mentre vegin que a tot vas dient que sí, ho vas acceptant amb una protesta tímida, però ho acceptes. I segueixes reclamant una negociació amb els que t’han fet un lleig cada vegada, l’han ajornat, o han manifestat públicament que simplement hi anaven per fer-se una foto de “postureig” per evidenciar o demostrar davant el món que el conflicte que tenien amb Catalunya s’està solucionant.
Però qui pot vendre el país i el resultat d’un referèndum democràtic d’aquesta manera? Per quins set sous es vol malbaratar tot aquest capital polític i social que vam aconseguir el primer d’octubre del 2017? És absolutament normal que la gent pensi que simplement es tracta de l’afany de voler gestionar una autonomia en la que alguns puguin seguir cobrant alts sous i on puguin col·locar a familiars i amics, amb uns sous desorbitats i si convé, amb unes jubilacions d’or, com és el cas dels funcionaris del Parlament. Sembla que els partits polítics estiguin més centrats en mantenir uns càrrecs, unes subvencions i uns diners que en fer efectiu el seu programa electoral. Des dels que deien que anaven a Madrid només per uns mesos, als que ens prometen que fan i faran mentre defensen l’organització d’uns jocs olímpics de manera conjunta amb l’Aragó i sota la direcció del comitè olímpic espanyol.
Volen una taula de diàleg que ens diuen que s’ha d’ajornar perquè no toca, on no es pot parlar de tot, on es nega el dret del poble català a esdevenir allò que vol ser. Ens proposen un nou estatut. Per què? Per tornar-lo a retallar? Ens prometran un nou finançament i una pluja de milions. No entenc aquesta situació d’amnèsia col·lectiva que pateixen els nostres representants polítics que segueixen mantenint en el poder aquest Govern que tants cops ens ha enganyat i que fins i tot presumia de controlar aquella fiscalia que encausava els nostres activistes, polítics…
És cert que el poble català sempre havia estat molt bon comerciant i molt bo dialogant. I així ho demostra la nostra història, amb els diferents consolats de mar que tenia arreu del Mediterrani. Però el fet és que volen negociar amb la nació i identitat hereva de Castella. Aquella nació i corona que quan conqueria territori nou, senzillament se l’annexionava i no li donava cap mena de privilegi ni constitucions. Absolutament res. Deu ser per això que no li queda cap territori d’ultramar? Deu ser per això que tots es van independitzar? I que tinguessin la seva mateixa naturalesa, és el que els va fer lliures?
És per això que crec que als nostres partits i en general, a la nostra societat, ens convindria aprendre’n una mica d’aquesta “mala llet castellana”. D’aquesta manera de fer que tenen els espanyols. Perquè mentre ens vagin prenent el pèl i des d’aquí es somrigui, o simplement es faci una tímida protesta, no avançarem. I ho seguiran fent perquè saben que tots aquests menyspreus, atacs, maltractaments, saquejos… els surten completament de franc, ja que saben que aquí, estaran més pendents de fotre’s entre companys de viatge que diuen tenir un objectiu comú, que no pas de confrontar l’agressor real que porta segles intentant aniquilar la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura… la nostra nació!
El temps de les bones paraules i el diàleg fa temps que hauria d’haver acabat. Perquè no tenim una Suïssa, una Anglaterra o un Canadà amb qui negociar. Tenim Espanya. Un país que de matar un brau en una plaça amb patiment en diu cultura. Un país que lluny d’aïllar l’extrema dreta, els facilita entrar a totes les institucions. Un país que no ha demanat perdó pels crims del franquisme i on les salutacions feixistes o les fundacions en memòria del dictador són legals, mentre acusen persones de terrorisme sense cap motiu com passà amb els joves d’Altsasu o els nostres CDR. I on si fa falta, doncs deixen fer a uns terroristes perquè Catalunya s’emporti un petit ensurt. O si cal, creen un grup terrorista com els GAL. És amb aquesta gent que està disposada a tot és amb la que volen negociar i dialogar? És per tot això que ens convindria tenir més mala llet, més picardia, més desconfiança, i més determinació. Per combatre el que és el nostre enemic de veritat.
Estic convençut que tots aquells que no tenim un càrrec, un sou elevat, una jubilació d’or i que ens estimem el país, estem convençuts d’aquesta estratègia. Falta que aquesta mala llet que ha anat acumulant el poble també la comenci a tenir aquesta classe política que prefereix viure enganyada (o no, simplement viure amb tots els privilegis), i de debò siguin els dignes representants del poble de Catalunya i que ens portin allà on vam exigir el 2017.
