Després d’una jornada com la d’ahir, amb la conquesta d’infraestructures decisives com l’Aeroport de Barcelona o l’Estació de Sants, que serveixen per paralitzar un país, la manifestació no es pot desconvocar. No podem regalar a l’enemic la terra conquerida. Què poc val l’ull d’un amic! Vull pensar que tan sols era una mostra de força temporal, perquè els gestors de l’anomenat Tsunami Democràtic valoressin fins on està disposada a arribar la gent. Potser, mentre ideen noves protestes que debò serveixin, i sobretot més llargues en el temps, ens envien amb espelmes a concentrar-nos silenciosament.
En un país benestant com el nostre, on no passem fam, i on no falta el vermut i les patates xips del diumenge, no podem estar fent revolucions de fireta contra un estat espanyol que no s’arronsarà fins que no hi posin mil morts sobre la taula. Fins i tot la CUP ho ha vist, que Espanya no es desmunta, si no és des de dins i amb la connivència d’aquelles esquerres espanyoles que, fartes d’un sistema corrupte, involucionista, opressor amb els ciutadans i amb els pobles, la facin trontollar.
Va per llarg. Perquè els companys de viatge són pocs, mal avinguts, a vegades massa equidistants, i tot sovint més pagafantes que una altra cosa. Però comencen a despuntar noms, arreu de les Espanyes, amb ganes de canviar-ho tot. I no de les famílies polítiques de sempre.
En aquesta nova política, hi ha un paper determinant. L’Alcadessa Ada Colau és líder de masses. No només al país, a l’estat, si no també internacionalment. Alcaldes d’arreu corren per fer-se fotografies amb ella, més pel que diu que no pel que fa. Més pel discurs teòric d’un canvi possible i il·lusionant, apuntalat per estratègies d’altra banda gens noves, que no pas per una gestió exemplar de la ciutat. Ens calen portades de premsa.
Un tsunami que ho canvií tot ha d’arrossegar i passar per sobre de sigles, partits i xiringuitos. I tingueu per segur que o el tsunami suma podems, compromisos, regionalismes, i moviments socials transversals, o només serà una d’aquelles marees, que va i ve segons se’ns gira la lluna.
Per això, ens calen més Colaus.
