Una de les notícies de la setmana és el fiasco dels recursos dels dos principals condemnats pel 9-N (Artur Mas i Quico Homs) davant el Tribunal d’Estrasburg. Les altres dues conselleres no consta que arribassin a intentar demandar Espanya per vulneració dels seus drets fonamentals. Queda per tant tancada la via del TEDH per dirimir els abusos comesos per reprimir la consulta del 2014 i recuperar les multes imposades als seus responsables polítics.
Val a dir que la inadmissió de la demanda de Quico Homs, que va ser presentat per ell mateix com a advocat, no el deixa en gaire bona posició. Bàsicament perquè, segons sembla, es va oblidar d’intentar abans un recurs davant el Tribunal Suprem. Si ja sembla greu aquesta negligència, més inexplicable és l’actuació de Xavier Melero (advocat d’Artur Mas), que va decidir no presentar al·legacions ni reclamacions de cap tipus contra Espanya tot i que el TEDH el va requerir en dues ocasions.
Tot i que abans havia defensat Mas, Melero és més conegut per haver portat la defensa de Quim Forn al judici de l’1O. En una entrevista publicada poc després d’acabar el judici, l’advocat va explicar que va ser el propi Homs qui li va fer l’encàrrec, i que les seues minutes les hi va pagar el partit. També explica que l’estratègia de defensa va ser consensuada amb el client en tot moment, excepte l’última paraula del judici.
Tot plegat és rellevant perquè resulta que Melero és poc menys que l’autor intel·lectual de la teoria del gran engany. És a dir, la tesi segons la qual els polítics independentistes no varen tenir mai cap intenció de fer la independència i varen enganyar conscientment tothom. Va ser ell qui va intentar aconseguir una sentència benèvola amb els seus clients explicant que la declaració d’independència el 27 d’octubre, en realitat, era “fake”.
Molta gent va elogiar desmesuradament, també des de l’entorn dels presos de Junts, la “defensa tècnica” de Melero. No sabrem mai si sense fer servir aquesta estratègia de defensa Marchena els hauria perdonat la rebel·lió. El fet és que la sentència de l’1O parla d’“una mera ensoñación del autor o un artificio engañoso creado para movilizar a unos ciudadanos que creyeron estar asistiendo al acto histórico de fundación de la república catalana”. I ho fa justament per descartar aqueix delicte i deixar-ho en la sedició.
Aquests orígens de la teoria del gran engany no deixa de ser paradoxal. Que qui li doni carta de naturalesa sigui Melero, parlant en nom d’un dels presos, és fins i tot humiliant per a ells. No és quelcom que s’inventi Marchena, ni cap independentista irredent i maliciós. És la versió exculpatòria de Quim Forn i el seu advocat, pagat pel seu partit, Junts per Catalunya. I no em consta que públicament se n’hagi desdit o desmarcat mai. Ni tampoc que el partit l’hagi desautoritzat.
En un judici penal, l’acusat sempre té dret a mentir per defensar-se. Els presos de l’1O tenien perfecte dret de fer-ho també. Però negar els propis actes i intencions polítiques que t’han portat a ser jutjat per l’enemic no entra dins les normes d’un judici polític. El que es diu en un judici com aquest queda per a la història. I més quan tens tot un país mobilitzat i pendent perquè estan jutjat el seu govern, ni més ni menys.
Cinc anys després d’aquell judici, l’argument del gran engany continua sent un llast per al moviment independentista. De fet, és un dels principals motius de descrèdit dels líders de l’1-O, individualment i col·lectivament. Perquè si dius que la declaració d’independència era fake per salvar-te de la presó, només tens dues opcions: dimitir o dimitir. Si és veritat, per raons òbvies, i si és mentida, perquè el mal que fas a la causa política per salvar-te només es pot reparar abandonant tota posició de lideratge.
Som aquí doncs. L’independentisme té un problema de credibilitat en el que hi furguen tant els nostres enemics com els sectors més crítics i cínics del moviment. L’abstenció, certament, s’alimenta d’aquesta pèrdua de credibilitat dels líders, de la qual en són ells mateixos els principals responsables. Per això caldrà continuar insistint que per salvar el projecte polític calen idees noves, estratègies noves, però també líders nous.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Com sempre molt encertat amb tot el que diu.
Ciutadana catalana, vaig celebrar la curta declaració d’independència; malgrat el trist desenllaç no deixo de creure en el nostre futur republicà, no sé si ho arribaré a veure-ho, però és cosa nostra, del poble i ho hem de lluitar i finalment assolir.
Que tal una querella contra en Mas per que torni els diners de la caixa de solidaritat? No per cap tipus de rancúnia vers un polític que va tibar del carro en el seu moment, i va suportar una pressió brutal, sinó perquè algú se n’ha de fer responsable de l’acció del Melero. I el darrer responsable, en haber-lo contractat és en Mas.
Quina llàstima de diners malgastats en campanyes electorals. Valdria mès que els partits independentistes fóssin més congruents i féssin una declaració real de les seves possibilitats i sobretot dels seus propòsits i intencions que deixéssin convençuts als seus abnegats seguidors, d’una manera ben senzilla: “Estimats sufridors, degut a la manca de gent preparada i disposada a enfrontar-se a les atrocitats que suposa ocupar el càrrec si no s’ès dels partits estatals, només ens podem comprometre a assegurar-us que farem el que podrem, sobretot en vistes als ridiculs i vergonyosos canvis de jaquetes que s’han vist” Uns per l’exili i els altres per la presó, hi ha personatges que s’han desacreditat com a politics si no ès per deixar més clara la seva traició. Davant d’aixó, qui pot recriminar o encara més atrevit, demanar el vot? Si l’abstenció em sembla un acta de caritat. I sobretot d’una integritat moral que els interessats semblen incapaços d’entendre. Vet aqui.