Hi ha qui creu en ovnis i hi ha qui t’assegura que, de vegades, la Mare de Déu també fa bones aparicions. Però, sens dubte, la millor experiència al·lucinant és quan trobes algú que defensa, ben seriós, que els fatxes bons existeixen. Que són reals com tu i com jo. A Alemanya i al Regne Unit, durant la Guerra Freda, van empescar-se que Albert Speer, el ministre d’Armament de Hitler, potser no era tan mala persona. Que, de fet, era un nazi bo, una víctima del règim, i amb aquesta fantasia va escriure alguns llibres per explicar-se, èxits de vendes. Es descuidava, naturalment, dels obrers esclaus i de la seva activa participació en la Xoà. Però no passava res, el cas era alimentar el mite. Un mite que avui es manté sobretot al clos espanyol. Perquè és a l’Espanya pintoresca i immòbil on es poden fer els millors albiraments de fatxes que, alhora, són excel·lents persones. Com Rodolfo Martín Villa, 85 anyets, que aquests dies ocupa moltes portades com un dels millors exemplars del franquisme benèfic, d’aquell règim que si fou sanguinari, no va ser amb mala intenció, sinó perquè la gent no creia i encara no tenia prou por al cos. Com a governador civil de Barcelona, com a ministre, Martín Villa va evitar, per un preu molt assequible, només amb molts poquets morts, amb força més ferits de bala, amb infinites pallisses i represàlies que es fes malbé la Santa Transició. Un procés d’enginyeria política, d’adoctrinament col·lectiu, d’oblit interessat i de mentida normalitzada segons el qual, els súbdits de l’Estat espanyol s’havien reconciliat i tots ja érem amics. Continuarien governant-nos les famílies del franquisme, els poders econòmics del franquisme, la ideologia del franquisme, i a canvi, tots jugaríem a la democràcia sense estridències. No, no, la ideologia del franquisme no era exactament feixista sinó una cosa encara pitjor. Era oportunista i africanista, colonialista, depredadora. Ho té molt ben estudiat Paul Preston, el de Franco fou un règim de saqueig sistemàtic i de classisme nacionalcatòlic.
Si ens hi fixem bé, veurem que els arguments utilitzats per Rodolfo Martín Villa davant de la jutgessa argentina María Servini —davant d’uns crims tan importants com els de lesa humanitat— són els mateixos que va utilitzar el generalíssim Franco a través de la propaganda oficial. Quan Martín Villa proclama davant de la justícia que la Transició fou un procés polític de reconciliació entre espanyols i que la llei d’Amnistia no va servir per amnistiar governants sinó terroristes, de fet està negant l’evidència, està falsificant una realitat que, fins i tot un miop com ell pot veure. Està repetint, dient exactament el mateix que Francisco Franco al diari Le Figaro ja el 1958 sobre la victòria del bàndol nacional. Dient que el règim era una harmoniosa reconciliació: “Cap discriminació! La victòria ha estat la victòria de tots i la victòria per a tots, fins i tot per als vençuts —gosaria dir, fins i tot, que sobretot per als vençuts—, ja que hem hagut de consentir esforços especials per donar-los novament un lloc normal a la nació (…) La guerra civil ha acabat! Hi ha molts antics republicans que ocupen importants càrrecs al nostre país —alts funcionaris, diplomàtics—. Alguns han format part de Govern. Altres en formen part en l’actualitat”. Els admiradors del fascio sempre se senten fascinats pel fabulós poder de la propaganda política, per la possibilitat real de fer passar la més negra mentida per una lluminosa veritat si s’insisteix en el rentat de cervell, si es manipula bé el personal. El general Franco fins i tot s’atrevia a negar durant la mateixa entrevista que el seu règim vitalici i personalista fos una dictadura: “Per a tots els espanyols i per a mi mateix, qualificar-me de dictador és una puerilitat. Les meves prerrogatives, les meves pròpies atribucions, són molt menys importants que les conferides per la Constitució dels Estats Units al seu president.”, va respondre amb displicència.
La propaganda franquista embafa fins a la nàusea, amb tot el seu sentimentalisme buit i desmesurat, amb la seva cursileria saturada de sucre, pròpia de les pitjors ments assassines, les que sempre fan el ploricó, les que es consideren víctimes desvalgudes, fins i tot mentre van enfonsant el ganivet al coll del vençut. Rodolfo Martín Villa representa molt bé aquest oportunisme polític franquista, la classe política sense entranyes, la que com Franco no té ideologia, ni sentit de la justícia, sinó un viu afany d’enriquiment personal. Que només té memòria pel que li convé i que mai no menteix perquè és capaç de creure’s les seves pròpies mentides. És la classe política que s’ha indignat moltíssim, que s’ha picat el pit, que li ha fet costat públicament perquè no el condemnin els argentins, la classe política de l’Espanya eterna, l’Espanya del PSOE i el PP, la que continua i continuarà amb el saqueig econòmic. L’Espanya dels trepes. Per això Rodolfo Martín Villa és el gran trepa modèlic, un dels primers polítics que, de manera natural, deambula des de la primera línia política a la presidència d’importants empreses i corporacions alimentades pel favor de l’estat, com Endesa o Sogecable. Martín Villa és tan net que tan aviat s’encarregà de solucionar la catàstrofe del Prestige com s’encarregà d’altres neteges. Implicat en la massacre del 3 de març de 1976 a Vitòria, també fou un cap de la guerra bruta contra ETA, l’anterior al GAL, el responsable dels policies torturadors i condecorats per la democràcia, partidari sempre de somriure i de picar fort, d’aixecar la mà, un home capaç de tot, que durant un temps acabà fent de tertulià amb aquell altre psicòpata del poder, aquell impostor anomenat Santiago Carrillo.
Martín Villa controlava durant la Transició els famosos arxius de la policia franquista que van desaparèixer per art d’encanteri, com a bon coneixedor de la societat de la informació. De la informació personal que esdevé poder, no sé si s’haurà guardat alguna fitxa com a record. Rodolfo Martín Villa és el polític que somriu i condecora el superpolicia Roberto Conesa relacionat amb les tretze roses assassinades a Madrid. I és el polític que també condecora, ple d’alegria, el sinistre Pedro Urraca Rendueles, el policia que va detenir, deportar i torturar el president Lluís Companys l’any 1940. A favor d’aquest senyor Rodolfo Martín Villa s’ha pronunciat, entre molts d’altres, Miquel Roca i Junyent, pare de la Constitució i advocat de la infanta Cristina. Aquí, mica en mica, ens anem retratant tots.
