Té raó la senyora Pascal quan diu que el projecte del PDECAT o, de qualsevol partit polític arribat el cas, no es pot dirigir des de Waterloo ni tampoc des de l’espai sideral direm nosaltres; igual que té més raó que un sant l’antiga coordinadora quan critica que la seva formació, es digui avui com es digui que ningú no ho sap del cert, s’ha allunyat dels seus electors tradicionals, adoptant un discurs esquerranós i acomodatici, avui aquí per demà cap allà, que desconcerta a propis i estranys i els desvincula de la tan volguda centralitat. Recordem que aquesta era l’ADN convergent i el que li va donar grans victòries i rèdits electorals, alguns contra pronòstic que avui queden molt lluny, massa lluny. També li donem la raó a la Marta –no Ferrusola en aquest cas- quan afirma que més enllà de la idea d’independència el partit demòcrata ha d’oferir alguna cosa i defensar l’autogovern. Llavors, ens cal interrogar-nos, si tan sàvia és aquesta persona quin ha estat el seu problema i perquè l’han foragitada fins a, preguem i esperem, no avís.
El problema que té Pascal, i d’altres polítics de la seva corda estratègica, no diré ideològica perquè això implica valors i idees que no tenen ni tindran, rau en el fet que el mateix que denuncien a Puigdemont i a la colla de Junts X Cat els pot ser imputats a ells mateixos. Ella i d’altres que han fet de la llagoteria, la ingratitud i la traïdoria la seva praxi elemental, ara no val a tot criticar-ho quan el remei els és aplicat de forma impenitent i impertorbable. No és que els altres siguin gaire millors que ells, és que na Pascal i companyia han tingut tots els defectes convergents i a sobre multiplicats i cap de les grans virtuts. Perquè, val a recordar-ho, Pujol i la seva gent tenien grans virtuts, com el lideratge, l’ordre, el càlcul de riscos racional i el coneixement de país; i també, no podem passar-ho per alt, alguns defectes i vicis que avui paguem i amb propines molt cares. De fet, després de la destrossa i mort convergent ens arriba la Pascal i la seva colla i de la corrupció del deu per cent –perquè amb el tres no anaven en lloc- ens apareix la corrupció de les idees, endolls i falsedats. O és que oblidar-se del partit i del país i excel·lir en una mediocritat fornida principalment, que no exclusivament, de les bases de les joventuts no és imputable a la tasca i responsabilitat d’aquesta senyora de Vic, d’arrels ripolleses i casada amb un selvatà que de tan interior ens resulta opac?
Seguim, la Pascal, res a veure amb el filòsof del mateix nom, es va creure o millor, li van fer creure, que essent ungida per la colla dels estrategues que t’enfonsen la Coca-Cola això és en Mas, en Madí i curt etcètera, tenia un llarguíssim camí per córrer on, a més a més, jugava al seu favor la joventut, sempre un tresor diví que deia el poeta i, el fet de ser dona en un partit tradicionalment molt masculí. Bonvehí, veu de falset, que és una espècie de gestor a qui ningú fa cas i a qui li etziben totes les patates calentes no havia de ser problema per una senyora de poques llums però d’enorme ambició que amb tan de parlar de liberalisme i amb tanta companyia d’en Xuclà, ben aviat s’havia de convertir en una sort de Thatcher a la catalana. Quanta innocència amarada d’inconsciència i prepotència. Seguim, la Marta Pascal lluny d’intentar fer un partit més democràtic, meritocràtic i central es va refugiar en tot un personal de menjadora i d’estomac agraït que en anglès anomenen “yes men”. Però si Mas ja no tenia l’autoritat de Pujol que feia i desfeia i tornava a fer, imaginem-nos la “lideressa” que difícilment podia construir un discurs creïble i que en el millor dels casos era la corretja de transmissió del duet Mas i Madí amb l’atenta mirada d’en Quico Homs, avui imito a Mas com ahir a Pujol, per si calia aixafar del tot la guitarra o el que se li assemblés.
Afirmar que tot és culpa de la Pascal seria barroer i molt injust i seria caure en l’indigne parany de fer llenya d’un arbre caigut. Marta Pascal rebé una herència –o potser deixa- realment enverinada i ben corcada en un partit on el que brillava no era precisament l’or d’un projecte engrescador. Un cop cau l’hereu Oriol per raons prou conegudes, CDC ja molt desfigurada i amb tots els quadres a govern que de l’organització tot déu deserta, malda per mantenir-se com un partit ordenat i arrelat al territori. És llavors quan Mas, home gens intel.lectual, pren una de les seves pitjors decisions que és fer un triumvirat amb Rull, Corominas i Turull. La cosa no acaba a trets perquè encara impera un cert ordre, no exempt d’hipocresia, convergent i per no ser Catalunya Calàbria –adreça actual del PDECAT per cert-. El partit ja va molt malament i als escàndols de corrupció si afegeix una erràtica praxi política que, dia a dia, va escapçant i debilitant el model convergent. Així mor CDC i enlloc de fer un partit nou o renovar abastament el vell, dues opcions ben vàlides, es decideix canviar-ho tot per no canviar res. A Can Convergència com a la novel·la de Lampedusa la fuita era insalvable i les fugides endavant cap a la suposada independència, sempre amb coalicions per no veure l’autèntica força electoral, eren i són autèntics miratges. El llegat de Pascal ha estat tan pobre com el de col·locar a gent d’encara menys nivell que la pròpia protagonista del nostre article i en un fracassat cop d’estat a Puigdemont on no la recolza ni el sempre Judes Santi Vila. És cert que ha tingut doctes mestres en aquest infame art de l’abús polític, però això no l’exonera a ella qui tingué almenys l’oportunitat de caure amb dignitat i correcció. Cosa que a totes llums no sabé o volgué fer. I ara, per postres, ens insinua que torna Mas: què hem fet per merèixer això la bona gent convergent? No ho hagués pensat mai de dir, però ara ho diré: torna Pujol (Soley) i posa ordre que això ja no es pot aguantar.
