Tothom, o quasi tothom, pot estar d’acord amb el fet que la gestió de la Covid 19 a Madrid ha estat desastrosa. Tot i això, els màxims responsables polítics d’aquesta gestió han arrasat a les urnes a les eleccions darreres. Com pot ser això? La Presidència de la Comunidad de Madrid és el premi a la mortalitat més elevada per la pandèmia de tot l’estat i de les més altes d’Europa?
Tothom o quasi tothom està d’acord en què les concentracions de persones (“botellons” i similars), sense mantenir distàncies ni utilitzar mascaretes, són un gran risc per a la transmissió de la Covid19 i per la infecció dels que hi participen i els seus contactes. Tot i així cada cap de setmana en podem veure una pila. 6.500 persones, majoritàriament joves, van ser desallotjats dels carrers de Barcelona el mateix vespre de la finalització de l’estat d’alarma.
Tots aquests, i altres, comportaments, freqüents per altra banda (fumar coneixent el risc del tabac, beure alcohol i conduir…), podrien ser considerats d’irracionals. Si una persona adequadament informada sobre el perjudici que una conducta determinada pot tenir sobre la seva salut, per què no modifica aquesta conducta? Sembla que no té sentit.
Però si que hi ha explicacions.
No parlem de negacionistes ni similars. Parlem de patrons de conducta humana.
Aquest tema, el de la presa de decisions, ha estat força estudiat en economia (economia conductual) i ara comença a obrir-se pas en altres terrenys, com la salut pública. Els economistes clàssics defensaven que, en economia, les decisions es prenen en base a coneixements objectius i ben ponderats, i que s’orienten al benefici personal. Sempre prendré la decisió que més m’afavoreixi. Malgrat tot, és evident que això no és així. Keynes, des d’una visió més moderna va arribar a la conclusió que les decisions no sempre es prenen en base a raonaments racionals i va introduir el concepte “esperits animals” (animal spirits), més relacionats amb les emocions, creences i percepcions dels individus que amb la objectivitat. Posteriorment s’ha vist que aquests “esperits animals” o similars no afecten tan sols a les decisions econòmiques, sinó que, com d’altra banda és lògic, s’estenen a la presa de decisions habituals, tot i existir la informació objectiva, clara i disponible. No sempre som tan racionals com pensem.
Elements com la influència de l’entorn, el “framing”, és a dir, el com es plantegen les diverses alternatives a escollir, la rutina, els sentiments, la percepció del risc, l’excés de confiança, una major aversió a la pèrdua que al guany o la preferència de l’immediat sobre el diferit influeixen i modulen les decisions. Òbviament, aquestes decisions i conductes sota aquests condicionants son fàcilment manipulables.
Si el nostre entorn banalitza el risc, el “càstig” (la malaltia), no és immediat i no sempre és evident i, en canvi, el gaudir és immediat, l’elecció està servida.
A Madrid s’ha imposat la lògica de l’economia i l’aparent normalitat davant de la precaució i el raciocini, en un marc prefabricat de “no n’hi ha per tant” i “l’important és viure”. “Llibertat” li han dit. Fer el que m’està bé ara mateix, en un context de cansament pandèmic. I aquest ha estat el resultat. Es pretenia salvar l’economia per damunt de la salut. Algú, amb molta duresa, ha afirmat que els morts no voten i el món del lleure, sí. Un raonament diferent.
La conclusió de la història és que l’homo sapiens no es tan sàpiens com es creu. I, al damunt, és fàcilment manipulable.
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre. Universitat Rovira i Virgili.
