El desembre de l’any passat vaig viatjar a Madrid. L’amic Joan Tardà em va convidar a seguir el ple del Congrés en què s’havia de discutir a petició d’ERC i del Grup Mixt una solució democràtica a les demandes de la societat catalana. La bona disposició dels republicans a dialogar contrastava en aquell moment, encara, amb el clima d’oberta hostilitat de la classe política espanyola. Estàvem a les portes del judici als presos catalans i l’extrema dreta nacionalista espanyola encara treia sucosos rèdits mediàtics a compte de les declaracions del president Torra sobre la possibilitat d’una via eslovena per a Catalunya. Les televisions es van recrear amb les imatges dels tancs serbis intentant esclafar els eslovens i, aleshores, els agressors de Belgrad, en un gir inesperat del relat, es van convertir en una aterridora metàfora de l’independentisme català.
Sánchez va obrir la seva intervenció vinculant el Brèxit a un independentisme que soscava el projecte europeu a força de fer-ho amb l’espanyol. Després va descriure una situació a Catalunya fora de control, provocada per la Generalitat per tot seguir insinuar que els Mossos no estaven actuant contra una suposada ona de violència independentista. Finalment, el president es va referir a la seva experiència juvenil com a voluntari en la Bòsnia de la postguerra. “Vaig ser testimoni de les conseqüències de la guerra civil en Iugoslàvia, de com els refugiats kosovars fugien de la neteja ètnica perpetrada pel dictador Milosevic, com abans els bosnians sofriren les mateixes inclemències per l’odi de Karadzic i Mladic. No cal que m’ho expliquin, no toco d’oïdes, senyories, jo ho vaig veure i ho vaig viure.”, va dir solemnement. Així, doncs, compte, amb l’independentisme que reclamés una via kosovar o eslovena des de la “desesperació” o des de la “mentida”. I encara, un darrer avís, tot allò que es situés fora de la Constitució i de l’Estatut tindria una resposta “ferma però serena, proporcional i contundent de l’Estat social i democràtic de dret”. L’independentisme, va sentenciar Sánchez, era un projecte contra la història.
Llavors Pablo Casado va sortir a encendre-ho tot amb aquella aire de pijo pobletà acostumat a trencar la cara al més dèbil de la classe només per a sentir-se ovacionat pels seus confrares. El líder del PP, posant-se de puntetes, sense deixar de somriure, va assenyalar Sánchez com un traïdor a Espanya i tot seguit va parlar d’una Catalunya apocalíptica contra la que calia actuar amb contundència sense dilació. “Li deia sobre Catalunya -i el vaig a apel·lar-: qui busca l’apaivagament, al final tindrà una confrontació i un deshonor”, va amollar amb prepotència.
Rivera va rivalitzar amb l’homenet de Palència en exageracions i fatxenderies i va amenaçar amb l’arribada d’una Espanya tan unida i uniforme com la va que somiar José Antonio Primo de Rivera.
Val a dir que Tardà es va escarrassar honestament en demanar diàleg, política, sense que dins d’aquella cambra, llòbrega com les entranyes d’un galió espanyol, gairebé ningú no es molestés en escoltar-lo.
Ahir Madrid es va omplir de desenes de milers d’independentistes amb el suport d’una part de l’Espanya que abomina del règim monàrquic del 78 i dels seus funestos epifenòmens. Al matí, els líders de l’extrema dreta es van dedicar a amenaçar i insultar.
La premsa espanyola ha amagat l’èxit de la manifestació com va exagerar abans les xifres de la convocatòria de l’extrema dreta de febrer passat. El diari ‘El Mundo’ l’ha titllada en la seva editorial de ‘jaimitada’. Per al mitjà que s’ha inventat més mentides de la història de la premsa espanyola els 120.000 manifestants d’ahir mai no van existir o van ser “‘tractoria’ en su màximo esplendor”, “turismo martirológico indepe” segons una histèrica crònica escrita amb el fetge més que no pas amb el cap. Mentre, ‘El País’, tècnicament molt més sofisticat en la manipulació de la informació -només cal recordar les històries increïbles sobre els boots russos a les portes del 21-D-, ha intentat rebaixar les xifres d’assistents però evitant usar les que ha donat la Delegación del Gobierno de Madrid, del tot increïbles.
L’ABC ha titulat: “El soberanismo pierde fuelle en Madrid: se manifiestan los que llegaron en bus y unos pocos más. Per a El Español la manifestació ha estat un esperpent. Un dels seus columnistes, Marcial Martelo de la Maza, escriu: “(…) la conclusión es inevitable: en este eterno procés jamás hubo épica. En la calle sólo hubo egoísmo o manipulación, o tal vez las dos. Y en los despachos, el independentismo catalán nunca fue una cuestión de Alta Política. Tan solo un vulgar asunto de política penitenciaria”.
Per a d’altres mitjans, simplement la manifestació no va existir o quasi, com no existeix Catalunya més enllà dels odis atàvics. És l’Espanya de sempre, impasible al ademán, ridícula en el seu orgull ferit d’imperialista fracassat.
Ni el desembre passat n’hi havia ningú a Madrid per a dialogar, ni ahir tampoc. Que ningú no s’equivoqui.
Francesc Viadel
