Qui ens ho havia de dir que l’1 d’octubre seria un dia per recordar. Qui ens ho havia de dir que quan pronunciem aquesta data ens venen a la memòria unes imatges que a més d’un ens han fet vessar llàgrimes.
L’1 d’octubre ens va colpir. Ens van voler castigar. Per passar de les paraules als fets, per voler ser qui som. La nostra arma era el vot i ens el van voler prendre. Van rebentar portes, van treure les porres, ens van colpejar sense miraments. Però nosaltres seguíem allí. Dempeus. Protegint urnes, defensant escoles, blindant la nostra dignitat.
Vam cridar “no tinc por”. Qui ho sap si en teníem. Tanmateix, la causa que defensàvem i defensem, l’oportunitat que ens brindava el context, el temps que portàvem preparant aquell dia, feia que res més importés. Només el de garantir que tothom pogués tirar la papereta a l’urna, que tothom pogués fer el que havíem vingut a fer: decidir el nostre futur col·lectiu entre tots i totes.
Recordarem aquell dia, sí. Recordarem la seva violència. Però també recordarem que, igual que en la resta del nostre llegat, els catalans tampoc no vam fallar. I quan d’aquí uns anys repassem la història, o quan l’expliquem als nostres predecessors, no ho podrem fer d’altra manera que amb orgull. No vam caure en el victimisme el 1714, no vam abaixar el cap durant el franquisme i no vam cedir l’1 d’octubre. Impassibles i resilients enfront els cops i les porres de la censura i el feixisme. Vam ser allà, ens vam quedar i vam guanyar.
I ens van voler tornar a castigar empresonant els nostres líders polítics i socials per haver permès la llibertat d’expressió de tots nosaltres. Avui, dones i homes bons, demòcrates de debò, viuen apartats de les seves famílies i amistats pel sol fet de facilitar que es pogués votar. La lluita però, continua.
I és que res serà fàcil, però cal impregnar-nos més que mai de l’essència de l’1 d’octubre, la que ens fa sentir orgullosos de ser com som. Nosaltres som la gent de pau, la dels somriures, la de les flors i l’alegria. Nosaltres som així, cívicament perseverants, tossudament alçats. Fa més de 300 anys que tenim un somni i no deixarem de perseguir-lo, per més amenaces que rebem. Vam demostrar que junts ho podem tot, i ho tornarem a fer.
Ivet Castaño i Vilella
Presidenta comarcal del Bages del Partit Demòcrata
