Cada 11 de setembre hauria de ser el primer dia “real”de l’any, la casella de sortida per a tots aquells que treballem per la independència de Catalunya. La Diada del 2020 ha estat la més trista dels últims deu anys, clarament condicionada pel context del coronavirus, pel controvertit paper de l’ANC posterior a l’1-O i per les diferències estratègiques dels partits independentistes. Malgrat tot, ha de ser una oportunitat i un punt d’inflexió perquè no torni a ser així.
El moviment independentista no només està lluitant contra la pandèmia del coronavirus. També estem en context de punt zero de valors i moral en la política. Vivim en l’era del click-byte en el qual es premia el titular fàcil, el tweet discordant, l’insult… en la política de l’estirabot. Gabriel Rufián en seria el màxim exponent. Acusa de destruir “tots els ponts” amb l’Estat quan realment és ell qui ho fa dins l’independentisme. El discurs de l’estrella d’ERC al Congrés és simple. Tot gira al voltant de ser d’esquerres o de dretes, o bé tot es redueix a ser “convergent” o d’Esquerra Republicana. Aquest discurs, àmpliament acceptat dins la cúpula d’ERC, en comptes d’avançar cap a la unitat, és una autèntica croada contra els matisos i només fa que alimentar la confrontació entre independentistes.
Ja deia Josep Pla, fa una bona colla d’anys, que l’esquerra catalana és més d’esquerra que republicana i l’esquerra espanyola més espanyola que d’esquerra. Per superar aquesta realitat i poder avançar, cal que aquests discursos populistes no tinguin més cabuda al nostre moviment.
Per altra banda, l’exili ha demostrat ser un camí efectiu i amb uns resultats tangibles. El cas de la defensa de Puigdemont i de la resta d’exiliats ha posat contra el mirall la justícia espanyola. Ho va dir Alfredo López Rubalcaba: “L’Estat pagarà el cost de treure del mig Puigdemont”. La victòria judicial de Lluís Puig ha acabat de certificar l’exili com un camí responsable i guanyador.
L’estratègia melancòlica que proposa l’actual cúpula d’Esquerra sobre l’1 d’octubre serà vençuda a les urnes per no malmetre’n més el seu mandat. És ben sabut que només aquell qui persisteix guanya, i és evident que el seu frustrant relat tant sols ens porta a la derrota i a més desànim. La lectura nostàlgica de l’actual direcció d’Esquerra ja ha conduït, a una part del jovent del país, a l’acceptació de posicions cíniques i conformistes i a grans dosis de frustració i desil·lusió.
No cal lamentar-se i fer retrets pel passat sinó mirar al futur. El passat res no el canviarà i només podem canviar les coses a partir d’ara. Tots els que seguim creient en el projecte independentista tenim l’obligació de tornar a traçar una estratègia compartida. Prou de baralles partidistes. L’únic objectiu ha de ser traçar una estratègia conjunta per generar el darrer embat amb l’Estat i guanyar-lo.
Com cada 11 de setembre, tenim el deure de revisar qui som i recordar d’on venim. Per això aquesta Diada serà recordada com una de les més crues però, com cada crisi, ens brinda una oportunitat que no podem desaprofitar per encarar el futur amb més encerts, il·lusió i fortalesa.
Guillem Valls
Politòleg per la UPF i màster en Marketing Digital EAE
Director fundador Entrevistes per la República
