Fa uns anys, en una de les meves visites a Mèxic, m’emprenyava ferotgement quan els autòctons em preguntàven d’on era i, fruit de la meva resposta, Barcelona, em diguéssin que venia “de la madre patria”.
En alguna ocasió, fins i tot, vaig dir-los que, en tot cas, madrastra i cabrona, ja que si bé és cert que la castellanitat va dur a Mèxic certs aspectes que avui formen part de la seva identitat, com la religió o la llengua o les carnitas de cerdo, existeix, sens dubte, un tractament de colònia al territori conquerit, una demostrada expoliació de riqueses naturals i mineres, esclavitud de població indígena i imposició d’uns valors morals i culturals als conquerits. Deixem-nos d’orgues, el que diu el President López Obrador, quan demana que hi hagi un reconeixement públic dels “agravios que sufrieron los pueblos originarios” és una veritat incòmoda però incontestable. Espanya, madrastra i cabrona.
En aquest punt caldria veure fins a quin punt hi hagué elements imposats a la força, i fins a quin punt hi ha una penetració d’elements culturals que, sense vessar sang, acaben sent propis del nou país. El cert és que la societat mestissa dels mexicans s’estima tant el substrat dels pobles prehispànics com l’aportació ultramarina i fins i tot la identitat, pensament, tarannà, si és que se’n poden descriure elements transversals, és propi de cinc-cents anys de mestissatge.
Hi va haver esclavitud, però també parelles mixtes racials que van donar fruit a nous ciutadans: criollos, mestizos, mulatos, saltapatras, zambos… que atorguen a la Nueva España dels segles XVI, XVII i XVIII una nova riquesa. Hi va haver imposició lingüística, però es van mantenir les llengues indígenes, moltes de les quals han arribat als nostres dies, com el nàhuatl que parlen tants milions com el català. I hom diu i veu que quan els esclaus indis eren obligats a construir esglésies dedicades a les noves maresdedéu hi col·locaven amagats Quetzalcoatl i Tlaloc, entre les volutes barroques.
En resum: Mèxic ha donat els elements culturals d’arrel mestissa més exquisits del món d’avui. No ho podem negar.
Que el President López Obrador li digui al Rei Borbó que demani disculpes per tots aquells greuges que el seu avantpassat Carlos V va provocar en una terra que no era d’ells no té res ni d’estrany ni d’extemporani. Al capdavall es commemoren 500 anys de l’arribada a la costa mexicana d’Hernan Cortés. Un Cortés que, és veritat, s’alià amb tribus de la zona fent-se passar per Quetzalcoatl, per anar a conquerir l’imperi asteca. Que sí, ja sabem que entre els pobles de la zona també estaven a la grenya. Servir-se d’ells per atacar Tenochtitlan no treu culpa a Cortés, ans al contrari. Resum clarament l’estratègia militar que idea per a conquerir el territori americà.
López Obrador, fins i tot ha exposat la necessitat d’obrir un diàleg entre experts d’ambdós països per definir tots els greuges d’aquell episodi, i de tots els bàndols. És cessió suficient. És clar que els espanyols varen patir greuges, i baixes en la guerra. Però ningú els va demanar que hi anessin. Com fan sempre.
Això sí, l’Espanya casposa ha respost com ho faria l’enviat Cortés. Amb menyspreu, amb sarcasme, amb manipulació històrica, amb insult. Ho ha fet sense ni tan sols llegir la carta. Perquè com passava amb Carlos V, el Borbó no es toca. I la mentalitat imperialista que no ha abandonat la Castella seca, polsosa i erma ha rebrotat com l’escuma. Perquè al capdavall no és altra cosa que posar-los davant un mirall, i recordar-los que aquella Meseta que tant estimen ha estat rica només quan s’han servit d’altres pobles. Quan se serveixen d’altres pobles.
Albert Torras
