Només fa un parell de dies que s’ha presentat la campanya de l’ANC i ÒC, “Ara és l’hora”. Una presentació certament esperada i que no ha decebut, ni en la seva proposta ni en la seva ambició, les millors expectatives dels que l’estàvem esperant amb una certa ànsia.
La tremenda força d’aquest moviment tranversal que ho embolcalla tot i que anomenem “El Procés” em sembla francament admirable i depassa de molt allò que hauria estat capaç d’imaginar fa només l’eternitat d’uns pocs anys.
Uns pocs anys que, en la mesura humana semblen passar massa lents, però que en la mesura política o històrica, són d’una celeritat de vertigen. Una velocitat que desconeixíem i que fa que el propi ambient i el propi escenari siguin líquids, gasosos gairebé.
Jo, com tants altres, en sóc partícip i miro de ser-ne agent actiu però he de reconèixer que res no em val. Cap referent anterior, cap pauta, cap vell criteri en termes d’activisme polític em serveix ara per ajudar-me a trobar la millor manera de fer, d’ajudar, de sentir-me plenament útil.
I estiro. Estiro i empenyo. Parlo, proposo, organitzo, participo, faig, escolto, vaig i vinc… i hi torno a anar. Mai com ara havia dedicat tant del meu temps a la causa política… i mai com ara havia sentit que feia tan poc.
Sóc tan poca cosa, tan insignificant que ni em reconec a mi mateix. En canvi però, mai com ara m’havia sentit tan fort, tan segur, tan poderós, tan imbatible.
Com una gota de la gran onada, sóc la mateixa onada que s’alça. Sóc l’escuma i el llavi de l’onada que es revincla i gruny. Sóc el reflex del sol a la cresta, que brilla i enlluerna. Sóc la remor i el bram que creix i s’estén arreu de la costa. I sóc només una simple gota.
El proper Onze de Setembre assenyalarem amb els dits urbans fets de milions de gotes aplegades, la “V” de la victòria que tenim a l’abast, a l’abast d’aquests mateixos dits.
El proper Nou de Novembre trencarà l’onada contra la costa de la intransigència i esbandirà de les nostres platges tota la immundícia que els pòsits de la història hi ha anat estratificant al llarg de generacions. Una immensa onada feta de milions de gotes en forma de vot que no podran aturar. Perquè les onades com aquesta no s’aturen, perquè el seu embat duu una empenta que ve de molt lluny i la seva immensa força és la suma dels minúsculs esforços de tots i cadascun de nosaltres.
El proper Nou de Novembre sortirem a votar perquè ara és l’hora de fer-ho. Simplement perquè és l’hora que hem triat nosaltres i ara ens dóna la gana de fer-ho! Quan haguem votat, haurem guanyat el dret de començar de nou i ens hi haurem de posar de valent per refer les nostre platges, les nostres vides i el nostre futur.
I si el proper Nou de Novembre, algú gosa voler impedir el nostre dret de vot, s’haurà d’enfrontar a una onada gegant que l’arrossegarà més enllà de tota platja. Una onada feta de voluntat i de coratge, de dignitat i de força. Una gegantina onada de democràcia contra la qual no ha dics d’intransigència que s’hi puguin oposar.
Una simple gota ens sembla insignificant. Un simple vot, també. Però és una gota allò que volem i és un vot allò que necessitem. Només un! Només un més que els altres i… haurem guanyat.
Fem que creixi, doncs, l’onada. Ara és l’hora!
