Què tenen en comú les sèries The Crown (quarta temporada), Roadkill i Borgen? Que qui mana és una dona. Us sembla poc? La lluita feminista és de les poques demandes que generen un consens que no s’acaba de concretar mai prou. A casa nostra mai hem tingut una Molt Honorable, faig un crit fellinià per dir: “Io voglio una donna PresidentA”. Si a l’autoritat judicial li sembla bé, tindrem uns mesos extra per decidir-nos i triar entre diverses opcions, es presenten quatre dones, anem a veure què ens en diuen aquestes sèries.
Tothom parla de la sèrie The Crown, la corona britànica. Està feta amb molts mitjans i grans actors i, sobretot actrius, perquè el pes el tenen la reina, les princeses i la primera ministra Margaret Teacher. Mare de Déu la Dama de Ferro quins ovaris havia de tenir per desempallegar-se de tota la caterva de vells i rancis polítics i, a més, muntar el sidral del neoliberalisme després de desmuntar d’una tacada la tradicional indústria minera, els sindicats obrers i la classe mitjana. Es va quedar ben ampla, abans de perdre el món de vista, amb la medalla de l’Orde del Mèrit -mireu la foto, sembla del Barça- que li va penjar la reina en privat en una escena que en té poc de feminista però molt de reivindicació de la dona.
Roadkill és una minisèrie també britànica de quatre capítols, on el protagonista, que ja és ministre, utilitza totes les estratègies (corrupció, assassinat, traïció) per arribar a desbancar la seva pròpia primera ministra. S’hi condensa el cinisme, l’amoralitat, la mesquinesa que la política desplega per assolir el seu únic fi, el poder. Hauria de dir que aquestes coses només passen als films, però la realitat supera la imaginació dels millors guionistes. Es deixa veure molt bé per l’actuació nihilista d’en Hugh Laurie, el Dr. House, encara que la veu del doblatge no és la mateixa.
En la pràctica, que és com es demostren les teories, la igualtat de gèneres es viu en realitats com la que es veu a la sèrie sobre la política danesa Borgen. Borgen és el com col·loquial del Palau de Christiansborg, és l’únic edifici del món que alberga els tres poders de govern d’un país que han d’existir separats. Fins i tot l’utilitza la casa reial, però la Reina Margarida II no hi surt. Que bona és la discreció. Tot i que la política pot arribar a ser molt feixuga, ja m’agradaria a mi viure en un país on hi hagués polítics que viuen en un pis senzill o van al parlament en bicicleta. Vull ser Dinamarca no el Regne Unit, de fet, no em cal cap Reino.
Els capítols comencen amb una citació, sobretot de Maquiavel. A l’escriptor florentí, que descriu la forma moderna del comportament polític, sempre se’l cita per la frase “el fi justifica els mitjans”, és a dir, el bon polític aconsegueix els seus objectius sense importar les formes. Com ens recorda el filòsof Peter Sloterdijk el principal instrument del polític és la mentida (tàctica o malvada), sempre hi ha una raó legítima per incomplir una promesa política. És fàcil caure en el desencant si partim d’aquesta premissa, però com ens mostra la sèrie aquesta afirmació ha de tenir en compte un element que sí que ha de condicionar tota voluntat política, l’ètica. Si creiem en els els valors d’una societat democràtica occidental que respecta els Drets Humans, haurem de dir: “Només la puresa dels mitjans justifica el fi”
Veiem uns exemples de puresa política. En el primer episodi de la segona temporada la primera ministra va a visitar les tropes a l’Afganistan. Els fa un discurs d’agraïment i després li comenta al militar en cap que potser no és el discurs que els hagués agradat escoltar. Nosaltres acatem les decisions que prenen els polítics, li contesta. Però segur que tenen una opinió, insisteix el ministre de defensa. Ens la guardem, sentencia el militar. A Espanya els militars escriuen cartes, no d’amor o sí, al Rei; canten tronats himnes feixistes i van repapiejant que volen afusellar la meitat de la població que no pensen com ells. És escandalós, però no estranya la falta d’ètica professional que mostren massa militars afiliats a la Fundación Francisco Franco.
A la tercera temporada, la protagonista, que havia estat líder del partit dels Moderats i Primera Ministra de Dinamarca feia quatre anys, torna a la política i funda el partit Nova Democràcia -aquí també fundem partits nous- perquè el seu antic partit s’avé a pactes amb l’extrema dreta que es diuen Partit de la Llibertat (el feixisme sempre torna en nom de la llibertat). El nom del partit nou no és casual, ha de ser més aviat de centre o com li he llegit un parell de cops a l’antropòleg Adrià Pujol “pensar a l’esquerra i viure a la dreta”. Ell ho diu en francès, que deu ser l’original, com ho és el concepte de democràcia il·lustrada que no vol dir altra cosa que separació de poders i la consecució del màxim de llibertats individuals i col·lectives amb el grau de benestar més gran que es pugui tenir sense oblidar les desigualtats de casa o de qualsevol lloc del món.
M’agradaria una Presidenta com aquesta primera ministra de la sèrie, no per ser dona – que ja seria hora- sinó perquè respecti el dret a l’autodeterminació de les minories nacionals -com fa amb els 56 mil inuits groenlandesos-, que es preocupés per la sostenibilitat ecològica, per la llibertat de premsa i per la coherència ètica que l’actuació política ha de tenir amb els Drets Humans.
I ara que he d’acabar aquest escrit també voldria que, seguint la lletra de la cançó, la Molt Honorable conservés, malgrat l’angoixa per l’avui dels presos, els exiliats, els represaliats i per la nostra joia pel demà lliure, els ulls inquiets, el cos altiu i, sempre, la rialla sincera.
