En aquest article vull fer comparacions. Ja sé que és terreny perillós perquè molta gent, massa, no entén com funciona el mètode comparatiu. Hi ha qui pensa que només es poden comparar coses semblants amb l’objectiu de destacar-ne les similituds. Però res més lluny de la realitat. Les coses semblants es comparen per trobar diferències i les coses diferents es comparen per trobar semblances.
Una guerra d’agressió d’una potència nuclear envers un estat limítrofe regit per una democràcia precària no té gaire a veure amb un procés d’independència pacífic dins una democràcia precaritzada. Ucraïna i Catalunya són països molt diferents, que en circumstàncies molt diferents lluiten per evitar la submissió a un país veí, també molt diferent. Si estam d’acord en això, qualsevol semblança que trobem pot tenir interès i fer legítima la comparació.
Una de les coses que es pot comparar és l’actitud d’una persona davant els dos conflictes, encara que un sigui bèl·lic i l’altre merament polític. Per exemple, un dels ideòlegs de la reculada de l’independentisme, Eduard Voltas, deia uns dies abans de la invasió russa “Regaleu-li Ucraïna. Qualsevol cosa abans d’una guerra entre potències nuclears….”, tot deixant clar que ell és de rendir-se davant un enemic més fort i poderós, en comptes de buscar una forma intel·ligent de defensar-se.
Després d’esclatar la guerra, l’expert Kamil Galeev explicava a Twitter per què pensa que no es pot donar per feta la victòria russa tot i la superioritat militar. Segons ell, lluitar com ho estan fent els ucraïnesos, en comptes de rendir-se, no només els dona possibilitats de guanyar ara (que està per veure), sinó que és l’única opció que tenen de guanyar algun dia.
Galeev posava l’exemple de la República de Venècia, que es va rendir a les pretensions de Napoleó sense enfrontar-s’hi. Això va salvar moltes vides i va salvar la ciutat. Però va ser la fi de la República de Venècia, que mai més no va recuperar la seua independència. La lliçó és que la rendició sacrifica la nació i per tant, és la porta a l’assimilació. Per contra, la lluita enforteix la nació encara que no es guanyi.
Mentre tens nació tens quelcom pel que lluitar. La memòria de les derrotes és la base de les victòries futures. A nosaltres, que commemoram la derrota de 1714 no cal que ens ho expliqui ningú. Potser tampoc als aragonesos, que no varen seguir la mateixa estratègia contra Felip Vè i varen acabar assimilats a l’Espanya castellana i sense projecte nacional diferenciat.
Lluitar o no lluitar, aquesta és la qüestió. Guanyar o perdre no és tan important com lluitar. Rendir-se és clarament pitjor que perdre. Perquè dificulta qualsevol opció de guanyar algun dia. Això no només aplica a les guerres. Ni tan sols és només propi dels conflictes nacionals. Encara que és evident que les identitats nacionals consolidades s’ha forjat amb una història de lluites, a vegades guanyades i a vegades perdudes.
Per això pens que la defensa d’Ucraïna contra l’agressió russa és, més enllà de totes les raons que compartim amb els països occidentals i la pròpia UE, una causa amb la que és fàcil empatitzar des d’una nació petita o una nació sense estat. Deixant clar, no cal dir-ho, que això no té res a veure amb condonar o donar suport als crims i les vulneracions de drets humans que es varen cometre durant la guerra del Donbass.
La qüestió és, doncs, que lluitar t’enforteix, i no fer-ho et debilita. Dir que l’adversari és massa poderós per guanyar (o que la muntanya és massa alta per fer el cim, com s’ha dit eufemísticament) i ajornar el conflicte és una forma de rendir-se. Encara que l’excusa sigui “acumular forces”. Renunciant a lluitar no et fas més fort. Difícilment hi haurà temps millors per assolir una victòria per a qui renuncia a lluitar ara.
L’1O vàrem guanyar, demostrant que no és cert que l’Estat espanyol sigui massa fort per derrotar-lo. Però fins i tot si haguessim perdut hauria de ser un estímul per continuar lluitant. Només hi serem per intentar acabar la feina en la mesura que no s’imposi el relat dels que no volen lluitar per por. Esper, doncs, que poc a poc anem arraconant el discurs de la impotència i el derrotisme que només pot portar l’independentisme a la irrellevància.
Deixau-me acabar maleïnt totes les guerres i sobretot a qui les comença. Com hem maleït moltes vegades la invasió administrativa que va representar el 155. Afortunadament en el nostre context, la lluita serà sempre no-violenta. Però com deia la cançó: “Sortiu a lluitar i demostrar que viviu”.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
