Jordi Graupera ha reiterat diverses vegades que l’1 d’octubre es va produir un canvi en la mentalitat dels independentistes. Si el tarannà catalanista hegemònic havia estat fins aleshores anhelar només la victòria moral sense haver de fer cap sacrifici, la queixa constant i excusar-se amb el “no ens deixen”, aquell dia van decidir ser subjecte actiu i guanyar. Quan vingueren a treure les urnes i amenaçar-nos amb la violència, el poble català va exercir la seva voluntat fins a les últimes conseqüències, sumant la primera victòria des de temps immemorials contra l’Estat espanyol.
Però si aquesta presa de consciència obrí nous escenaris que, articulats de manera efectiva, poden arribar a conduir-nos cap a la independència que ens va ser negada, la realitat del catalanisme covard, del catalanisme de posar l’altra galta, del catalanisme de “la revolució dels somriures”, en definitiva, del catalanisme de sempre va acabar ressorgint i imposant-se. De fet, mai va marxar, ja que els seus màxims exponents i promotors eren els líders que havien d’aplicar el mandat de l’1 d’octubre. I de la seva (no) aplicació avui en dia tenim el “Govern Efectiu” de Vichy i el servilisme absolut envers l’Estat per part de les nostres institucions.
Recentment, la descrita mentalitat hegemònica dins l’independentisme i que sustenta la farsa autonomista imposada ha rebut, sobretot per part d’alguns sectors que es presenten com a anti-processistes, el nom de llirisme. El llirisme, que ve de l’expressió d’anar sempre amb el lliri a la mà, és aquesta actitud de voler quedar sempre bé per no perdre la raó i que els espanyols no puguin dir que no som “molt bona gent”. És actuar amb el famós Seny que tant agrada a Madrid, i evitar que cap llei de l’estat repressor sigui mai vulnerada. És posar per sobre les formes abans que l’objectiu, per molt que aquestes impedeixin dur a terme el que suposadament és el teu supòsit. Llirisme és processisme en estat pur.
La contraposició entre la filosofia d’acció directa dels CDR i del llirisme es va poder observar nítidament el passat 21D, quan la major part de l’autodenomimat “independentisme pacífic” va posar tot el focus en els “violents” que amenaçaven d’evitar que la colonial trobada de Ministres a la Llotja es dugués a terme amb normalitat. No només això, sinó que molts d’ells es van organitzar en una mena d’escamots parapolicials anomenats Escuts per la República que, i cito textualment, tenien la missió de garantir la funció de les Forces i Cossos de Seguretat Espanyoles. Ciutadans amb el llaç groc a la solapa fent sense cobrar la feina bruta d’aquells que fa més d’un any van intentar impedir amb la violència que el poble català exercís el dret a autodeterminar-se, al més pur estil de la policia jueva del gueto. Al final tota la retòrica llirista serveix per legitimar la violència dels de sempre contra els de sempre, qui ho havia de dir.
No hi ha dubte que les accions dels CDR, siguin violentes o no, avui en dia no ens fan estar més a prop de la independència. Trencar el cordó policial el dia 21, impedir la celebració del Consell de Ministres i haver cremat tots els contenidors de la ciutat no serveix de res en un moment on no hi ha una estratègia i rumb polític amb el propòsit de fer efectiva la independència. I és que aquest és el problema de base, no tenir el lideratge necessari. És per això que intentar impedir a la ciutadania que s’expressi de la manera que cregui convenient, sabent a què s’exposen com a persones adultes, és d’un paternalisme extrem, deixant de banda el col·laboracionisme que comporta amb el que és el nostre enemic, l’Estat espanyol. Si part de la ciutadania està tan farta que decideix jugar-se-la davant dels cossos repressius de l’Estat, potser hauríem d’analitzar qui en té la responsabilitat. I al final els lliristes veuran, si deixen de voler estar enganyats, que els responsables són ni més ni menys els líders processistes que tant veneren, i que després de vendre motos durant anys són els primers que utilitzen el discurs dels morts per espantar a la parròquia i segrestar tot debat polític honest.
L’única manera de superar aquesta cínica presó que és el processisme post-1 d’octubre és, precisament, recuperant l’esperit que vam mostrar el dia que vam votar i vam guanyar. És l’hora de deixar pas a la política i que aquesta s’imposi sobre tot sentimentalisme i gest buit, on trobaríem des del discurs del lliri a la mà com les accions sense objectiu que fan uns CDR impotents i abandonats. Calen nous lideratges i determinació d’estar disposats a arribar fins al final. I està a les nostres mans fer-ho possible, però primer ens haurem de despertar del somni processista en el qual estem atrapats.
