Diu que els dos grans corrents centrals de l’independentisme, a dreta i esquerra, estan en desacord en la tàctica, anar o no junts a les eleccions, però no en l’estratègia, que és comuna: cal eixamplar la base i aconseguir un referèndum pactat i vinculant, deia ahir a la nit, Miquel Puig, a la tertúlia nocturna del 3/24. Em sembla preocupant. Molt preocupant. De fet, en el meu modest entendre, significa no haver entès gairebé res del que ha passat durant el darrer any. Ara, per damunt de tot s’intenta desescalar i es treballa més o menys descaradament, des de dalt, en favor de la desmobilització del carrer. Això, tot i que em sembla una evidència que la base ha crescut sobretot a través d’exercir la unilateralitat i entomar la repressió: en el moment culminant de cicle començat amb la Consulta d’Arenys (unilateral i feta contra les amenaces) és el que es va fer l’1-O i el 3-O, tenint en compte que sense aquell tirar pel dret del primer dia, mai hi hauria hagut el desbordament de carrer del segon. Amb desescalament i desmobilització no eixamplarem la base. Ni tampoc aconseguirem mai un referèndum acordat i vinculant. Tothom sap a hores d’ara que el Regne d’Espanya només s’empassarà entre arcades un referèndum si li ve imposat des de fora en un moment de fallida total. Treballar per aconseguir aquest escenari, doncs, hauria de ser l’absoluta prioritat, que avui, segons sembla, ja només contemplen la CUP, els CDR i potser l’Assemblea.
Insisteixo. És talment com si no haguéssim aprés res. Efectivament, molts centenars de milers, potser milions de catalans, vivíem en l’auto-engany sobre la realitat del règim polític espanyol que ens ocupa. Fem’ho curt: pensàvem que el Regne d’Espanya era una democràcia homologable. De fet, podem agrair al procés haver-nos obert els ulls de cop al fet que vivíem en un triple engany: sobre la naturalesa del règim transaccionat amb el franquisme, sobre la veritable qualitat democràtica de l’esquerra espanyola i sobre Europa com a espai real de llibertats. Les tres coses han caigut com un veritable castell de naips. En primer lloc, pensàvem que les institucions espanyoles, del rei als jutges, es comportarien dins els marges de l’Estat de dret, cenyits a les seves pròpies normes. Què va! En realitat, no hi ha hagut llei o precepte fonamental que no s’hagin passat pel folre en els darrers dotze mesos. El dimissionari Lesmes ho va dir ben clar fa mesos: la unitat d’Espanya és el fonament de tot. I a partir d’aquí, avall que fa baixada. Ho han engolit tot, sense manies. Una veritable orgia de dret penal de l’enemic i d’esventrament de les normes bàsiques de qualsevol democràcia, començant per dissoldre un Parlament i destituir un Govern democràtics, fets inaudits en la història contemporània d’Europa.
Un segon engany de l’independentisme, tot i que la Guerra Civil ens hauria d’haver donat pistes inequívoques, ha estat una confiança il·lusa en l’esquerra espanyola. Bé, aquells són uns cafres, hereus directes del franquisme, però ara, superat un nivell determinat de trencament dels drets fonamentals, de “hooliganisme” espanyolista, l’esquerra no aguantarà l’embat i aixecarà la veu per dir prou. I ara! Però què dius! A l’hora de la veritat, l’esquerra espanyola, amb comptadíssimes excepcions, ha comprat el discurs repressiu del FC78 (recordeu, feixisme constitucional del 78) sense moure ni una cella. Cap problema a fer de contrafort del Règim i a violar tots els principis democràtics. Endavant les atxes, Espanya per davant de tot. Fins i tot de la democràcia. I el tercer engany, i mira que les gernacions amuntegades a Grècia i els ofegats a la Mediterrània ens haurien d’haver fet pensar, ha estat el de pensar que Europa era un espai de valors forts no només vinculats al diner. Una xarxa sòlida on, superat un determinat nivell repressiu, les institucions del vell continent sortirien a defensar els drets fonamentals dels catalans. Ni pensar-hi! Així, doncs, un triple auto-engany ens ha portat on som. Topar amb la realitat ens ha fet créixer. El pitjor és que l’estratègia que abonen els líders que ara van al capdavant del procés, encara que sembli impossible, es fonamenta en nous impossibles, amb el lliri a la mà. I és llàstima, perquè sense insurrecció pacífica i desobediència civil massiva no hi haurà independència. Tot indica que caldrà forçar-les des del carrer.
