Barcelona, 22 d’abril de 1923. Plou, a bots i barrals. La pilota vola, l’home fet mite mira el cel gris, amb el rostre tens arrenca a córrer, dona un salt, el cor li batega ràpid, és el moment, connecta amb l’esfèric, se’l fa seu en aquesta comunió que sap com acabarà…enfila el marc contrari, amb el peu dona un lleuger toc, supera un rival, la gent crida, ell no sent res, progressa, perd angle de tir, no desisteix, s’escora, arriba al pal de la porteria, allà es troba al porter rival, s’envia la bola alta, fa un dels seus característics salts que l’han fet famós i connecta de cap per superar el darrer escull fent que entri la pilota entre els tres pals…Gol! La grada esclata en un crit que s’escolta des de la Sagrada Família fins a la pedrera de Can Baró. Ell és l’home gol del Campió de Catalunya, el màxim golejador del Club Esportiu Europa de tots els temps, és Manuel Cros, mite de l’europeisme. Glòria eterna. El partit, l’anada de la semifinal del Campionat d’Espanya del 1923 contra l’Sporting de Gijón jugat al camp del Carrer Sicília (enfront de la fabrica de la Sedeta) al que van assistir més de 10.000 persones. Aquella plujosa tarda l’Europa guanyarà 3 a 2. A la tornada a Gijón ho tornarà a fer 0 a 2, passant a jugar la final que perdrà 1 a 0 contra l’Athletic Club de Bilbao al camp de Les Corts. Però això és una altra història.
Barcelona, 23 d’abril de 2023. No plou, i quan ho fa, no ho fa com ho hauria de fer. Un jugador de llegenda, qui més cops ha vestit la samarreta escapulada (443 vegades) arrenca, fa una carrera frenètica, les pulsacions s’acceleren, sap que és el moment, cal trobar el lloc, es desfà d’un, dos, tres rivals, guanya una posició franca per rematar, la pilota vola des de la banda, connecta de cap, l’esfèric surt directe a la porteria, el porter vola, no pot fer res per evitar que entri a la porteria…Gol! La grada crida, 3400 ànimes ho celebren al Nou Sardenya: Àlex “Capi” Cano marca un gol que serà un bàlsam i obrirà el camí de la victòria. A la segona part l’Europa anotarà en les botes de Nolla el segon, quedant campió del grup català de Tercera Divisió RFEF, ascendint a Segona RFEF, la quarta divisió del futbol estatal.
El fil roig europeista connecta el mite Manuel Cros amb la llegenda, Àlex “Capi” Cano, prenent forma ens gols marcats amb el cap per aquests dos jugadors amb 100 anys de diferència. El fil roig en un testimoni gràfic poètic: “Capi” Cano aixecat per companys i seguidors a la finalització del partit, mentre darrera seu oneja una imponent bandera amb la cara de Manuel Cros. El fil roig que relliga i uneix el passat amb el present per projectar el futur: som allò que vam ser, serem allò que som.
En 100 anys són moltes les coses que canvien; fa 100 anys foren molts els mitjans que se’n van fer ressò d’aquell Europa – Sporting de Gijón recollint allò esdevingut al match per difondre-ho arreu. Un altre temps, un altre periodisme, uns altres interessos. Fa un segle noms com el de Manuel Cros, Ricardo Zamora, Josep Samitier, Paulino Alcantara, Antonio Alcazar eren ben coneguts per la majoria de la població, avui en dia mentre uns són desconeguts pel gran públic altres són glorificats, gràcies en part per com s’ha reescrit l’historia.
Fa 100 anys les notícies trigaven dies en arribar i la gent reconstruïa els esdeveniments a partir dels testimonis gràfics i escrits. Actualment, a la nostra societat de l’opulència informativa no deixa de ser escandalós la voluntat matussera per part d’alguns mitjans públics de voler ignorar i invisibilitzar algunes realitat, com és el cas de les fites assolides pel Club Esportiu Europa fa un mes enfront de 3400 persones: sembla ser que no és noticiable que a un camp de la cinquena categoria estatal del futbol masculí assisteixi tal quantitat de gent, ni tampoc és prou meritori quedar campió del grup català de Tercera RFEF i ascendir de categoria; com si tot això no fos noticiable els mitjans públics de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3, Esport 3, Catalunya Ràdio) van decidir no fer-se ressò i actuar com si tot allò mai hagués passat; van considerar que no s’havia de deixar de destinar minuts a parlar dels de sempre i els mateixos, evidenciant-se un cop més, per si ja no era prou evident, que la construcció del relat mediàtic està al servei d’uns pocs interessos.
Hom ho sap, allò que no es mostra no existeix, adquirint això dimensions realment escandaloses quan veiem amb dades que passa: la presència mediàtica del futbol català als mitjans de comunicació és redueix a un programa setmanal de 30 minuts al canal Esport 3 i a un podcast d’una mica menys d’una hora a Catalunya Ràdio, com si no hagués temps i espai per poder deixar de parlar del mateix club i de les mateixes coses (més del 80% de la programació esportiva als mitjans de la CCMA es centren en donar informació o tractar temàtiques vinculades a aquest club, quan no tracten competicions privades impulsades per exjugadors d’aquest club), com si no fos interessant (quan això no és cert), normalitzant una situació que vista des d’altres societats més plurals i madures seria considerat una anomalia en tota regla.
Quan es revisen les publicacions de fa 100 anys crida l’atenció dues coses: primer de tot l’ampli tractament poliesportiu que es realitzava, donant espai i difusió a diferents d’esports més enllà del futbol: hi era present el ciclisme, la boxa, l’atletisme, el rugbi, la natació, el motociclisme i el hoquei, entre d’altres esports. El segon aspecte a destacar és que tot allò relatiu al futbol no estava focalitzat en un únic club com passa actualment; en aquest sentit sobta gratament el tractament que és feia d’altres clubs, tant dels més humils com els que tenien més èxits esportius, anant més enllà d’aquell que ho capitalitzava tot ja en aquells temps pretèrits. Actualment l’únic mitjà de comunicació que s’apropa a aquesta forma de fer periodisme és el canal de televisió Betevé, que fa un gran seguiment dels clubs esportius més destacats de la ciutat de Barcelona tant en esport masculí com femení.
Pel què fa l’esport femení aquest mereix menció a part, ja que la presència d’aquest queda reduït a la mínima expressió, sent l’excepció que confirma la regla, com no podria ser d’una altra forma, l’equip femení de futbol del club hegemònic. La resta d’equips i pràctiques esportives queden invisibilitzades la major part del temps (reduïda la presència mediàtica a la mínima expressió) o quan se’ls visibilitza és per motius aliens a les seves fites esportives assolides, com va passar fa unes setmanes quan el primer equip femení del CE Europa es jugava l’ascens a Primera RFEF (la segona categoria estatal) al camp de l’Atlètic de Madrid B; el canal d’Esports 3 va considerar que aquest partit només era noticiable per un fet extraesportiu: un guarda de seguretat va ordenar retirar una bandera estelada a una seguidora escapulada.
Ningú pot saber com estarem com a societat d’aquí a 100 anys; sense voler fer una projecció futurista i vist el present i l’evolució de tot plegat és bastant possible que d’aquí un segle l’actual club hegemònic ja faci anys i panys que sigui una Societat Anònima Esportiva que estigui en mans de grups d’inversors estrangers, no sembla descabellat pensar que anar al seu estadi serà patrimoni dels turistes i uns pocs privilegiats rics, que el seu més que mundialment conegut lema “Més que un club” serà una marca registrada havent-se de pagar pel seu ús amb independència del context en el que s’utilitzi, els seus valors només seran aquells que cotitzen a la Borsa i amb el record del darrer soci que deia “aquest club és propietat dels seus socis” s’escriurà un llibre de ciència ficció que serà un supervendes en els competicions literàries de Sant Jordi. Potser en aquest futur improbable però no impossible algú podrà reconstruir el passat fent arqueologia cercant en els espais que es van escapar del discurs únic i que no van uniformar la realitat, veient que efectivament havia espai per la vida al marge del club hegemònic. Fent recerca en aquests espais potser alguns es preguntaran per quin motiu vam ser tan obtusos per no veure que després dels monoconreus mentals el que arriba és el desert, tan estúpids per no saber salvaguardar tot el nostre patrimoni esportiu com a país reduint-ho tot a un club sense anima que va acabar esdevenint una empresa en mans del capital global, tan poc intel·ligents com per no resseguir l’invisible fil roig que ens ensenya el que hem estat per així ajudar-nos a saber que és el què volem ser.
Hugo Alvira (@manel_lafarga) és historiador i analista.
