Malgrat que ja fa més de cinc anys que vàrem estar a les portes de la més gran de les victòries en una revolució democràtica a Europa, la voluntat democràtica per assolir una Catalunya independent segueix més viva que mai. El que hi ha, però, és un greu problema de mobilització, que són molts els que et responen que, el dia que això vagi de veritat, ens hi trobarem. I aquesta és la clau: tornar-hi no només de veritat sinó de manera creïble perquè tothom s’hi torni a apuntar.
Vam tocar la victòria, Espanya s’ho veia perdut, tal com ho confessen els que van imposar el 155, i pensaven que ho tenien molt fotut. En absolut no s’esperaven l’estora vermella que els va rebre i van quedar gratament sorpresos de les facilitats que van tenir per controlar la Generalitat. Mai no s’ho haurien pensat.
La deducció immediata és que l’independentisme encara no ha tocat fons i continuem pel mateix camí de fer pactes impropis de la revolta democràtica de l’octubre de 2017. Cada pacte nou la desvirtua, que a la història mai ningú no ha demanat pactar res amb l’estat repressor, i més en el nostre cas que el regne d’Espanya mai no vol negociar. Vista la resposta mesella dels líders independentistes i de l’autogovern autonòmic, el govern espanyol se sent més fort que mai.
Cal una reacció seriosa, una proposta d’embat amb l’estat que sigui guanyadora i que engresqui tota la gent independentista que avui s’ha quedat a casa. Cal recuperar els més de 700.000 votants que a les darreres eleccions van decidir no votar. No podem perdre més gent, que abstenir-se i quedar-se a casa és donar la victòria a l’unionisme més recalcitrant. Si volem, podem guanyar, malgrat l’oportunitat de l’octubre de 2017 que hem deixat passar.
Una pregunta genèrica: d’aquests cinc anys, a part de perdre més de 100.000 MEUR per asfíxia “espoliatòria” , que més n’hem tret? Podeu dir-me una sola cosa que ens hagi beneficiat? Una sola cosa, repeteixo, que ens hagi acostat a la independència? Ningú pot dir-ne ni una i ja són cinc anys de misèria, de més repressió i, sense cap mena de dubte, amb la Generalitat més autonòmica que mai.
Davant d’aquest panorama, cal tocar fons i preparar un embat que superi els mateixos partits polítics independentistes. No podem perdre més temps. La presidència espanyola de la UE del segons semestre de 2023 és una gran oportunitat per tornar a posar el conflicte al cor d’Europa i al món i, per fer-ho guanyador, cal un gran i definitiu acord de la majoria independentista.
