D’ençà que va esdevenir majoritari, l’independentisme ha desenvolupat i aplicat les seues estratègies en un marc d’unitat i col·laboració entre societat civil i govern. La manifestació de l’11S i el que ha passat després (especialment la implosió del govern del 14F) ho ha canviat tot. L’independentisme mobilitzat és ara, de manera pràcticament unànime, a l’oposició.
No calia ser molt espavilat per veure que, almenys des del 2017, l’objectiu d’ERC era governar en solitari. Però volia fer-ho amb pactes més o menys estables amb la resta de partits independentistes. El problema és que els de Junqueras ho han acabat fent de la manera més traumàtica: trencant ponts amb els partits i entitats que representen socialment la majoria de l’independentisme.
L’11S, que fa triomfar sense ser unitari i amb el boicot explícit del govern, els va advertir de l’error de situar la majoria de l’independentisme a l’oposició. Però no en varen fer cas o ja no podien fer marxa enrera. Ni l’ANC volia fer una manifestació nítidament contra el govern ni Junts volia sortir del govern autonòmic. I tot i així Pere Aragonès va fer tot el possible per aconseguir les dues coses. Va ser ell qui va dir per primera vegada que la mobilització de la Diada seria contra el seu govern. Tot el mèrit li devem a ell.
Aragonès passarà a la història per perdre en un temps rècord el suport de 41 dels 74 diputats que el varen investir. A aquestes alçades, poca gent dubta que els va enganyar per acabar com ha acabat: governant amb el suport tàcit del PSOE i l’adhesió entusiasta dels nostàlgics de CiU. I faci les aliances que faci al Parlament, si és que n’aconsegueix fer alguna, difícilment recuperarà el suport dels votants dels partits als que va enganyar.
No estic segur que tothom hagi assumit encara què representa ser a l’oposició per primera vegada des del 2010. El procés d’independència va començar des de l’oposició, durant el tripartit del president Montilla, però l’èxit immediat de la mobilització popular va fer que tots els partits s’hi volguessin aliniar. I el naixement de l’ANC, sense anar més lluny, ja s’esdevé en el marc d’aquesta lògica unitària i de cooperació societat-govern que esmentava al principi.
És inevitable que hi hagi qui sigui incapaç de concebre la lluita per la independència des de l’oposició. Però ens posem com ens posem, la lògica de la unitat ni funciona ni funcionarà amb la direcció actua d’ERC. Som a l’oposició perquè el president autonòmic prioritza els pactes a l’Estat abans que la unitat independentista. I perquè aquests pactes amb l’Estat tenen per objectiu declarat enterrar definitivament l’1O.
Per això convé assumir el nou rol com més aviat millor amb totes les conseqüències. Perquè, comptat i debatut, la principal ambició del govern d’ERC ara mateix és derrotar-nos amb l’ajuda de l’Estat. I això, ens agradi o no, ens obliga a nosaltres a fer tot el possible per derrotar-los a ells.
Una primera cosa que caldria demanar a tots els partits independentistes que aspirin a representar l’independentisme mobilitzat és que es comprometin solemnement a no donar estabilitat ni tornar a investir Pere Aragonès. I en segon lloc, per descomptat, que no investiran tampoc ningú que hagi participat o s’hagi beneficiat del pacte dels indults. La nostra oposició, en aquest sentit, ha d’anar més enllà d’unes sigles o un nom.
La persistència de la mobilització popular, que continua sent massiva sense unitat ni sintonia amb les institucions, i la incapacitat reiterada de guanyar les eleccions per part d’ERC juguen al nostre favor i en contra de la normalització autonòmica. Per això caldrà justament incentivar aquesta mobilització i, quan arribi el dia, construir alternatives electorals que apostin clarament pel retorn a la via de l’1O.
Amb tot, també cal tenir en compte que la millor oposició que podem fer no és necessàriament buscar l’enfrontament directe amb el govern autonòmic. El que farà inviable tota política autonomista és la persistència del conflicte amb l’Estat. Per això, el nostre èxit serà fer fracassar el pla de “desescalada” i “desinflamació” que ens intenten vendre amb entusiasme i que no sigui creïble la promesa que han fet d’acatar el marc constitucional. És més fàcil del que sembla.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
