La imatge bíblica de la torre de Babel podria ser perfectament l’estat actual dels partits polítics catalans volent assolir l’hegemonia de la torre i, per tant, la construcció de la República -de tots- esdevé bastant utòpica. I ho hem pogut veure recentment amb la imatge de la taula de diàleg on hi havia els 2 bàndols partidistes asseguts clarament diferenciats.
En els darrers temps hem begut de la política i de la justícia més partidista i visceral sacsejant notòriament les formes “políticament correctes” d’excercir-la. En temps canviants, no podríen els actors polítics fer un esforç per donar-nos la millor versió d’ells mateixos? M’agradaria trobar una transformació amb lideratges més globals i amb visió oberta que s’expressi amb menys atacs i rancúnies i actuar amb capacitat transformadora amb visió constructiva. Uns lideratges que no consumeixin paraules buides, atacs i disputes. Uns polítics que no ens cremin més les paraules.
Per això el Lema Unitat! És una falsedat com un temple perquè és una Unitat utilitarista per no perdre vots o per no desaparèixer com a partit amb la por de perdre el poder, com tots sabem prou bé. No cal que ens menteixin més amb eslògans falsos que ja n’hem viscut prous. Masses mentides en temps de post-Veritats.
Estem veient com Oriol Junqueras ha apostat clarament per Pere Aragonés. Els seus trets de personalitat així com les formes de comunicació enllacen perfectament amb la Doctrina Junquerista i, Aragonès, n’és el seu braç executor. El seu successor, el seu home de confiança. La posició estratègica d’ERC ha fet un pas cap a la centralitat, cap a la racionalitat i el pragmatisme cap a les majories més àmplies. Aragonés representa l’estil de candidat que agradaria tenir al PdCat, per la cultura de partit que representa i per la seva trajectòria dins del sector econòmic. El seu és vist com un lideratge d’ordre i moderació en temps de caos.
Com a ciutadana agrairia veure una estructura orgànica dels partits més innovadora i una mirada llarga allunyada dels capricis partidistes i dels “Egos” més punyents que no aporten cap millora. La societat ha fet un canvi important a tots nivells, però els partits no han realitzat aquest salt mental i no acaben de trobar-hi encaix. Quan avui en dia les eines de treball són cada vegada més col·laboratives, en contrapartida els polítics continuen en el passat sense adaptar-se a la societat canviant i cada vegada més crítica amb l’endogàmia dels partits. La construcció de la República haurà de passar doncs per una nova forma d’entendre la globalitat i no pas purament a través de la mirada partidista.
Per això les organitzacions polítiques s’hauran de repensar si no canvien la seva estructura i la fan més àgil posant al centre la ciutadania i no els partits.
