L’extrema dreta espanyola sembla que vol guanyar en el País Valencià i les Balears tot el que han perdut a Catalunya a força de cops, campanyes d’intoxicació i ràtzies nocturnes a la caça d’independentistes. Ho tenen més fàcil perquè durant les darreres dècades, l’Estat, ha fet uns esforços ingents en mantenir actiu l’anticatalanisme, en condicionar i impedir una certa normalitat cultural i lingüística. No se n’han sortit, però, perquè malgrat tot, la resistència dels de casa ha sigut enorme.
Inés Arrimadas ha estat a Palma acompanyada del català Xavier Pericay i del valencià Toni Cantó en un acte de partit organitzat presumptivament en defensa de la llibertat lingüística. Una llibertat que, traduïda a l’ideari del nacionalisme lingüístic espanyol, passa per l’anorreament de qualsevol llengua que no sigui el castellà, pel seu confinament a la zona gris de l’àmbit exclusivament privat.
La líder taronja ha assegurat que avui a Balears, políticament, estan igual que en Catalunya fa 15 anys. Arrimadas el que intenta és, simplement, excitar l’espanyolisme més cavernari i generar la major confusió possible, un malestar que mantingui mobilitzats els propis encara que només sigui de manera reactiva.
Val a dir que l’articulació política de l’anticatalanisme a les illes ha estat tradicionalment feble, però, és innegable també que, des de la Transició, aquest anticatalanisme ha tingut una certa base i que, a hores d’ara, els de Ciudadanos intenten fer el que el PP ha fet des de sempre, treure’n profit electoral de la catalanofòbia més abjecta disfressa de constitucionalisme i del que més convingui.
El diari El Mundo és el mitjà que ha fet de corretja de transmissió d’aquesta obsessió amb els mateixos mètodes i els mateixos continguts ‘desinformatius’ que va utilitzar en el seu dia al País Valencià, Las Provincias.
Els arguments d’Arrimadas són els mateixos, amb una mínima actualització, que fa dècades que utilitza l’extrema dreta indígena per atacar els catalans amb el pretext de salvar Balears de la fagocitació de la burgesia imperialista catalunyesa. Alguns confrares d’Arrimadas, com Joan Font Roselló, duen anys predicant aquest apocalipsi anunciat per primera vegada en la València del setanta per prohoms i acòlits ben nostrats del franquisme més conspicu. Per a reblar el clau, Xavier Pericay, ha assegurat que el nacionalisme, atès que es basa en l’expulsió de l’altre, està contra el turisme. És una afirmació estúpida que busca, òbviament, enardir a una part de la població. I no parla de qualsevol nacionalisme, és clar, sinó del que s’hi sent representat en la idea de Països Catalans. Per a Pericay estar contra el turisme és estar, naturalment, contra l’especulació urbanística i l’explotació sense límits de la classe treballadora.
Altrament, el líder del PP, Pablo Casado, s’ha deixat caure per La Pobla de Farnals, a tocar de la ciutat València, per a ungir Isabel Bonig i engalipar l’ànguila de González Pons per a que accepti entrar en la cursa per l’alcaldia de la capital del país. El cas és que aprofitant les legitimes reivindicacions fetes pels partits del Botànic d’un finançament més just, Casado no ha pogut estar-se de traçar un paral·lelisme amb la seva visió de Catalunya tan ximple com diabòlica. Es comença amb l’eslògan de l’Espanya ens roba -ha dit- i s’acaba adoctrinant als xiquets en les escoles. Els Països Catalans són -ha bramat Casado- una ofensa per als valencians perquè València i Balears són alguna cosa més que un apèndix de Catalunya. És tan curt que no s’adona que la veritable ofensa és afirmar -com de fet fa- que el País Valencià i les Balears són un apèndix dels catalans. Ni els catalanistes més convençuts d’aquest territoris han acceptat mai jugar el paper de satèl·lits de Catalunya en el projecte de legítima reconstrucció d’un espai polític, cultural i lingüístic que el nacionalisme espanyol, l’Estat, mai no ha pogut esborrar del tot.
Ni Arrimadas ni Casado tenen la més remota idea sobre Catalunya i menys encara sobre la realitat de valencians i balears. Són forasters que baden. Ni la tenen, ni l’esperen tenir mai perquè des del seu espanyolisme sorrut, des del supremacisme cultural, només poden veure en aquests territoris una extensió provincial, marginal, de la seva nació. No entendrien res ni que s’ho proposaren perquè per a això caldria primer que es guariren dels seus prejudicis.
El cas és que tant C’S o com el PP sembla que han deixat d’animar les batudes contra els llaços grocs ja que la maniobra se’ls ha tornat en contra. La radicalització dels seus plantejaments no tan sols els ha convertit en uns partits hostils per a amples sectors de la població catalana, sinó que els ha allunyat també de les possibilitats d’ampliar els seus electorats entre els conservadors més centristes.
Si ara es dediquen a encendre valencians i balears profetitzant sobre els perills de l’hecatombe catalanista potser s’hi trobaran amb més d’una sorpresa. La primera és que una vegada han excitat els pitjors d’entre els seus devots seguidors, ja no hi ha manera d’aturar-los. El PP es va passar anys al País Valencià intentant desactivar el blaverisme que havia animat i el qual va acabar articulant-se en l’Unió Valenciana de González Lizondo, un autèntic maldecap.
Vet aquí que el PP i C’S no es passen ara uns quants anys fent mans i mànigues per treure Vox i altres engendres reaccionaris del mercat electoral. Al capdavall, destruint-se entre ells.
Francesc Viadel
