Les polítiques públiques i, especialment les polítiques sanitàries mai són alienes a les ideologies, sinó que en venen determinades per aquestes i es reflecteixen en la realitat diària.
Prenguem com a exemple el que ha passat durant la pandèmia de la Covid 19, i com a la ideologia predominant a cada lloc ha marcat els seus resultats sanitaris. Sols algunes dades: Als Estats Units, en els estats en els quals predomina el vot a favor de Trump, s’han registrat xifres d’incidència i de mortalitat més elevades que a la major part d’estats amb predomini demòcrata. El mateix a passat a Brasil amb els estats dominats per Bolsonaro o al Regne Unit amb el Primer Ministre Johnson. Més a prop, hem vist els resultats de Madrid sota el mandat de la Sra. Ayuso recolzada vivament per tota la dreta i, especialment, l’extrema dreta. I hi ha molts més exemples. No són opinions. Són estadístiques. Són fets objectius.
Això és el que ha passat amb la pandèmia, però el dia a dia, pot ser no tan dramàticament mediàtic, ens explica com el vot o el predomini o la pressió ideològica de l’extrema dreta es tradueix en una praxi totalment allunyada d’allò que el món científic considera adequat.
No és casual. Són unes conseqüències derivades d’una ideologia.
Aquell conjunt d’opcions que hom pot enquadrar sota l’etiqueta d’extrema dreta tenen com a característiques ideològiques principals, sempre amb matisos, un fort nacionalisme supremacista i excloent, centralista i uniformista, la qual cosa es tradueix també en racisme i euroescepticisme; un marcat autoritarisme; conservadorisme social que es manifesta en religiositat extrema, homofòbia, masclisme i antifeminisme marcat i, un liberalisme radical extrem, que implica minimització del sector públic i oposició a les institucions i l’esperit propis de l’estat del benestar.
Estem en portes d’unes eleccions autonòmiques a Andalusia i hem vist els resultats electorals a Castella i Lleó i com l’extrema dreta ja comença a influir-hi de forma determinant sobre polítiques amb un gran impacte damunt dels determinants socials de la salut o els ODS.
I aquí ningú pretén enganyar a ningú. Està escrit negre sobre blanc en els programes polítics, per exemple, de Vox, concretament en les seves publicacions “Agenda España” i a les “100 medidas para la España viva”.
Una frase amb la qual comença el plantejament en política sanitària d’aquesta organització: “Los recursos públicos deben destinarse exclusivamente a mejorar y fortalecer un sistema de atención sanitaria único, sin distinciones entre españoles y garantizado la igualdad de servicios en todo el territorio nacional”. Tota una declaració de principis. Un perfecte resum dels seus plantejaments.
A partir d’aquí un desgranat dels seus plantejaments, que comencen amb un clam per la recentralització de les competències i gestió de les comunitats autònomes cap a l’Administració Central de l’Estat, és a dir, la pèrdua de les competències en salut. Passa per l’exclusió dels immigrants dits il·legals, “quienes violentan nuestras fronteras, saturando nuestros recursos sanitarios i perpetuando el efecto llamada“, i conseqüentment, eliminant la universalitat del sistema sanitari. En el mateix sentit, la introducció de copagaments, especialment per als residents immigrants legals amb menys de 10 anys de permanència a Espanya, i poder-se despenjar del sistema públic a aquells coberts per serveis sanitaris privats, és a dir, un clar impuls a la privatització del sistema. Afegim, amb un clar contingut ideològic defensant “la cultura de la vida y la família frente a quienes promueven la cultura de la muerte“, remarcant el fet de garantir plenament la llibertat de consciència pels professionals sanitaris “respecte de les imposicions de la cultura de la mort, com avortaments i eutanàsia”, a més de la retirada de la cartera pública de serveis de totes les intervencions quirúrgiques “alienes a la salut”, com l’avortament, l’eutanàsia o el canvi de sexe.
Certament, defensen l’increment de la despesa sanitària i la disminució de les llistes d’espera, que serien, en bona part, conseqüència de tot l’anterior, per acabar exigint la reforma profunda de l’OMS, per considerar-la que actua sota les ordres de la Republica Popular de la Xina.
En resum: limitacions de l’estat del benestar i la Universalització del sistema sanitari excloent bona part de la població d’acord amb motius racistes, i centralització del sistema sanitari a partir de la seva visió radicalment nacionalista i excloent de tota diferència. És evident que conceptes com equitat, justícia o descentralització no hi estan contemplats.
Els plantejaments són clars. La conclusió també: l’extrema dreta pot perjudicar seriosament la salut de les persones.
Joan Guix
Ex-Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre. Universitat Rovira i Virgili.
