Periòdicament a xarxes socials té lloc un fenomen ben curiós. De cop i volta apareixen experts en volcans, en el conflicte entre Ucraïna i Rússia, en epidemiologia o en economia en funció del tema que governi l’agenda pública. Una actitud ben inherent als nostres temps, ja que tothom té la sensació que ha de dir alguna cosa; que ha d’aportar al discurs públic malgrat no hi tingui massa idea.
Fa anys que professionalment em dedico a fer seguiment de la política d’Amèrica Llatina. Estudio partits, sensibilitats, canvis socials, perfils, etc. És un continent apassionant i, de fet, aquestes línies les escric des de la ciutat de Montevideo, després d’haver assistit com a convidat al congrés del Moviment de Participació Popular (MPP), la principal força política integrant del Front Ampli. El partit de Pepe Mújica i Lucía Topolansky, que després d’una vida de lluites -i de repressió- deixen pas a l’intendent de Canelones, Yamandú Orsi, per a que lluiti per a la nominació presidencial al si del Front Ampli. El precandidat, de fet, s’havia reunit dijous amb el President del Govern català, en un exercici d’audàcia i de prospectiva ben adient. Aragonès també va poder-se trobar el mateix dia amb Mujica i Topolansky, expresident i exvicepresidenta de la República d’Uruguai, respectivament. Una trobada especialment meritòria, donada l’avançada edat dels dos. El Pepe ja no viatja i va dosificar la seva participació al congrés del seu partit, l’MPP. En poder saludar-lo, vaig dir-li que venia de Catalunya. Ell va respondre que feia pocs dies havia vist Pere Aragonès. “Sí, estuvimos con Pere en casa“. Genial.
Certament patètiques són, per la seva ignorància i mala intenció, les declaracions de Jordi Turull sobre la reunió del President amb l’intendent de Canelones. Yamandú Orsi, precandidat presidencial, és titular del segon ens subestatal més rellevant de l’Uruguai. Criticar-ho o fer-ne mofa només per estigmatitzar el govern és certament absurd.
Uns dies abans el President va anunciar la creació d’una delegació a Colòmbia, de la recuperació del representant permanent de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament al país i va trobar-se amb el ministre de relacions exteriors, Álvaro Leyva, i amb el ministre d’hisenda, José Antonio Ocampo. Línia directa amb el poder executiu d’una potència regional com Colòmbia, acompanyada d’una recepció per part del President de la Cambra de Diputats, David Racero. Una agenda de primer nivell.
També a Argentina, com a Colòmbia, Aragonès va trepitjar el palau presidencial. A Casa Rosada el rebé Agustín Rossi, cap de gabinet de ministres, una espècie de ministre coordinador de l’executiu d’Alberto Fernández; un primer ministre de facto. La consellera Serret, per la seva banda, va poder trobar-se amb diputats favorables al govern i de l’oposició. A més, van aprofitar la seva gira regional per a signar un acord d’entesa amb la Província de Buenos Aires, la més poblada del país i la que produeix més part del producte interior brut del país (més d’un 30%). Un aliat estratègic per a Catalunya i les seves empreses que, institucionalment, està encapçalat per Axel Kicillof, exministre d’economia argentí i una figura potencialment presidenciable a l’Argentina. Prospectiva i possibilitats de col·laboració en l’actualitat.
Per últim, a Xile el president s’ha trobat amb els ministres d’Economia i Hisenda d’aquell país, on també ha tingut una trobada amb l’expresidenta Michelle Bachelet per a lliurar-li el XXè Premi Joan Alsina que atorga Casa Amèrica Catalunya. De debò algú pot pensar que aquesta agenda té un baix nivell? Sembla difícil de defensar per a qualsevol persona mínimament informada.
L’Amèrica Llatina és un espai natural per a l’acció exterior catalana. Per història, pels lligams i per la cultura. S’hi ha d’anar, obrir delegacions i establir relacions polítiques que superin el vell paradigma post colonial d’Iberoamèrica. Gires com la d’Aragonès i Serret posen l’accent en teixir relacions a mig i llarg termini, l’única estratègia capaç de servir als interessos nacionals del país.
Els vells nostàlgics del pujolisme han aparegut aquests dies a xarxes per a recordar les rellevants reunions internacionals de l’expresident. Semblen oblidar que vivim a l’any 2023 i que el món ha canviat força; i és que la fotografia entre Bush pare i Jordi Pujol només va ser fruit d’una jugada mestra d’aquelles que no serveixen per a massa res: van col·lar un fotògraf a la Casa Blanca sense permís. No sé pas si és el paradigma de la diplomàcia i les relacions exteriors, què voleu que us digui.
La mirada llarga de l’acció exterior impulsada pel President ha de buscar una trobada amb Mújica, referent de llarga trajectòria, però cercar nous homòlegs com Kicillof o Orsi. Només així pots situar-te al món: respectant, coneixent el teu interlocutor i mostrant veritable interès per la realitat d’aquells països. Mentrestant, però, Jordi Turull ha imitat els vulcanòlegs sobrevinguts i s’ha aventurat a treure valor a les reunions mantingudes pel Govern. De debò m’ho pregunto: és manca de coneixement o mala baba?
