L’acord dels països membres per als fons de recuperació de la covid-19 lliga per primer cop la protecció dels interessos financers de la Unió Europea al compliment de l’article 2 del Tractat de Lisboa. Aquest famós article obliga els Estats a respectar els principis democràtics, l’Estat de Dret, els drets humans i les minories. Hem de celebrar que hagi esdevingut un aspecte central en la governança econòmica supranacional.
Vejam si la Comissió i el Parlament europeus saben negociar a partir d’aquesta fita i recuperar el temps perdut, molt de temps perdut. La UE es juga la supervivència en trobar com defensar efectivament els estàndards d’Estat de Dret, però fins ara s’ha esllanguit en un capteniment de negació.
Segons la mateixa Comissió, guardiana dels Tractats, l’Estat de Dret consisteix en un sistema transparent, amb rendició de comptes, democràtic i pluralista per fer lleis. En formen part també la seguretat jurídica, la no-arbitrarietat dels poders executius, tribunals independents i imparcials i la revisió judicial efectiva, incloent-hi el respecte als drets fonamentals i la igualtat davant la llei.
Els darrers anys, la guardiana ha fallat de forma estrepitosa a protegir aquests estàndards, com remarca Laurent Pech, catedràtic de Dret Europeu a la Universitat de Middlesex al Regne Unit. Tanmateix, n’assenyala com a principals responsables uns Estats Membres que han prioritzat la unitat corporativa davant les múltiples crisis que ha patit Europa.
Els països membres no tenen cap prerrogativa per a mercadejar amb l’article 2 en general ni l’Estat de Dret en particular. Pech recorda a les institucions comunitàries que defensar la UE com a comunitat de valors democràtics és llur obligació legal. La premissa de la construcció europea és que cada Estat membre comparteix un conjunt de valors comuns fundacionals, com ha declarat el seu propi Tribunal de Justícia a Luxemburg. Els principis democràtics són drets adquirits de tots els ciutadans comunitaris, inclosos -evidentment- els catalans.
Per si fos poc, incomplir l’Estat de Dret malmet l’economia. No és que els països rics el respecti i els pobres, no. Un país no prospera en absència de seguretat jurídica i independència judicial i sota poders públics arbitraris. Per tancar el cercle viciós: si l’economia s’estanca, tampoc no pot rutllar el projecte europeu.
“Si erosiones l’Estat de Dret, erosiones el Mercat Únic. I si erosiones el Mercat Únic, erosiones la Unió Europea”. Així ho veu el Premier neerlandès Mark Rutte. Malgrat la seva fama d’avar intransigent, no mira tan sols d’estalviar-se uns calerons.
Des de Catalunya sorprèn que l’Estat espanyol hagi esquivat la “llista de la vergonya” europea d’incomplidors d’Estat de Dret, que assenyala Polònia i Hongria. La realitat és que les vulneracions de les autoritats espanyoles, a Europa occidental, són del mateix nivell o fins i tot superiors que a l’Est.
La Unió Europea és un projecte de l’Oest, amb una cultura corporativa pròpia i quasi 70 anys d’història. La integració dels antics satèl·lits soviètics, tot just retornats a la llibertat i sobirania, ni va ser fàcil ni està conclosa. Jacques Chirac, president francès durant la guerra d’Iraq el 2003, s’enfadà amb els llavors països candidats de l’Est que feien costat als Estats Units i els espetà que “havien perdut una oportunitat de callar”.
A la UE tots els països són iguals, però uns ho són més que d’altres. També per a la premsa. A Brussel·les saben prou bé que el règim espanyol està podrit de soca-rel i que esclafa Catalunya, però s’estimen més pensar que s’arreglarà sol i sense secessió.
Hem d’aprofitar la protecció, encara vaga, dels drets humans i de les minories inclosa a l’acord financer multimilionari per la covid. Té el potencial per a ser més eficaç que els instruments actuals i cobriria directament els abusos sistemàtics i persistents que l’Estat espanyol comet contra la minoria catalana.
Se’ns obre una finestra d’oportunitat per a posar Espanya i Europa davant el mirall. Ja n’hi ha prou.
Erika Casajoana
Brussel·les, 24 de juliol de 2020
