Em sembla que no hi un altre partit com ERC, que hagi aconseguit dinamitar, o si més no hi ha contribuït força, el sistema de partits i les dinàmiques polítiques que impedien al seu ideari assolir l’hegemonia, i no n’hagi tret profit i hagi encadenat un seguit de patacades electorals antològiques. Resulta incomprensible que quan el catalanisme ja ha mutat en sobiranisme, el sentiment republicà ha arraulit el monàrquic i la socialdemocràcia compta amb més partidaris que mai, ERC no sigui capaç de traure rèdits d’aquest terreny sociològicament tan ben adobat. L’únic partit profundament republicà, de centre-esquerra i independentista, no sap atraure els centenars de milers de catalans que combreguen amb aquest ideari. La pregunta, és clar, és què ha fet malament. La resposta, a parer meu, és que ha consolidat un model de partit, un gir ideològic i una estratègia absolutament erronis.
El lector té dret a demanar-nos per què hi seguim militant si en discrepem tant i per tants motius. La resposta és que no veiem a l’horitzó, ara com ara, cap altre partit que pugui substituir-la i omplir el seu espai, ni considerem que ERC sigui irreformable ni tampoc propietat dels centenars de càrrecs que l’han dut pel mal camí. Per tant, crec que serem més útils si seguim militant-hi, per tal d’exigir que pleguin, que no pas si passem a engruixir les files dels abstencionistes.
Comencem amb el model de partit. Avui ERC és un autèntic capgròs del qual fugen incomptables militants de base independentistes i pràcticament només hi ingressen els qui després de tenir un càrrec ben retribuït decideixen traure’s el carnet. Molts d’aquests darrers no provenen pas de l’independentisme i la independència no constitueix la seva prioritat. Significa això que ERC ha de renunciar a ampliar el seu perímetre sociològic i només ha d’incorporar independentistes ideològicament immaculats? No pas. Ara bé, allò que no pot fer és atorgar als qui no combreguen plenament amb el seu ideari un protagonisme públic i uns càrrecs rellevants, mentre decep als militants convençuts i fidels i els relega. Si segueix actuant així potser ampliarà poc o molt el perímetre però el nucli patirà una implosió, perquè perdrà puntals ferms en benefici de companys de viatge, potser oportunistes, que ja veurem com reaccionaran quan vagin mal dades.
Un partit que té com a missió històrica liderar l’emancipació nacional de Catalunya, ha de saber retenir i ampliar la militància amb profundes conviccions independentistes i un component idealista i altruista, perquè un procés d’aquesta mena exigeix molta abnegació i sacrificis personals. Ara, en canvi, ERC cada cop ha esdevingut més un partit de quadres aferrats el poder i controlat per centenars de càrrecs esplèndidament retribuïts, la majoria dels quals abans de tenir-los no podien somiar amb aquests sous i si un dia els perden difícilment els podran igualar fora de la política. Aquest fet, els fa esclaus dels seus interessos laborals i els pot dur a confondre l’interès general amb la pròpia supervivència professional? Hi ha motius per pensar-ho i això no vull dir pas que cobren massa. La gestió dels afers públics ha d’estar ben pagada si no volem que només s’hi involucrin els menys formats i dotats. Ara bé, quan esdevé una formidable eina de promoció salarial difícil de repetir al mon privat, cal assegurar que els beneficiaris no decideixen el futur del partit i de Catalunya des de la visió distorsionada que aquest fet pot comportar.
De solucions per evitar-ho n’hi ha. Es pot, per exemple, instaurar un model de partit on les decisions sobre pactes i estratègies les prengui una executiva on els càrrecs del govern siguin minoria i on predominin els qui no en tenen cap i formen part del teixit civil. Això pot garantir un acoblament idoni entre el partit i la societat idoni i no deformat per les carreres professionals dels càrrecs, tan legítimes com forçosament exposades a una visió esbiaixada pròpia de la bombolla de poder on estan confortablement instal·lats. D’altra banda, a les joventuts se’ls podria imposar l’obligació, abans d’accedir a càrrecs importants, de tenir ofici i benefici i de no haver de recórrer al dit protector del partit per guanyar-se bé la vida. Respecte a la selecció de candidats per a les llistes o per completar l’organigrama del govern, com més n’hi hagi que primer hagin donat la cara exitosament al món municipal, més es potenciarà la saludable meritocràcia i menys la submissió i l’adulació envers la cúpula.
Seguim amb el gir ideològic. ERC, sense que ningú l’hi hagi exigít, s’ha instal·lat en l’independentisme postnacionalista i postidentitari. Ara els seus dirigents proclamen ufanosos, com si haguessin descobert la sopa d’all, que son independentistes no nacionalistes. Pel que es veu, no volen recordar que molts dels que la refundaren els anys 90 per dur-la cap a l’independentisme de forma inequívoca, provenien de Nacionalistes d’Esquerra. També semblen ignorar que, com va teoritzar J Fuster, quan la teva nació està sotmesa a una altra que en nega l’existència i vol anorrear-la, exercir de nacionalista resulta obligat i no et deixen opció de triar si vols ser-ne. Si la teva nació posseeix un estat i una constitució que en preserven els trets fonamentals i n’asseguren la supervivència, exercir de nacionalista pot resultar redundant i fins contraproduent. Ara bé, si l’estat al qual pertanys i la constitució que t’han imposat no la reconeixen, aleshores exercir de nacionalista és obligat si no vols que la teva comunitat política primària desaparegui i t’assimilin nacionalment.
D’altra banda, quan s’excusen en què a Europa el nacionalisme gaudeix de mala premsa, confonen deliberadament el nacionalisme expansionista o imperialista amb el d’emancipació. La UE ha reconegut sense cap problema tots els processos d’independència impulsats per moviments nacionalistes com els d’Estònia, Letònia, Lituània, Croàcia o Eslovènia. També va assentir davant la unificació de les dues alemanyes, que es fonamentà no pas en un referèndum sinó en una absorció apel·lant a què parlaven la mateixa llengua, compartien la mateixa genealogia històrica i els mateixos llinatges, elements de caràcter clarament ètnic, que Europa validà unànimement. Per tant, Europa no solament respecta els nacionalismes, si no son imperialistes, sinó que els abona i incentiva que culminin el seu anhel d’assolir un estat propi.
Quant a la identitat, sense l’existència d’un nucli de catalans que, quan molts catalanistes es declaraven autonomistes i poc o molt espanyols, van optar per anar contracorrent i conrear una identitat irreductiblement només catalana alhora que refusaven l’imaginari i la cultura espanyola, amb tots els seus mites i referents patriòtics, l’independentisme hauria desaparegut. Resulta incomprensible que un partit que va arribar a tenir un grup parlamentari on dos terços dels diputats eren filòlegs, ara titlli despectivament de nacionalistes identitaris els catalans preocupats per la llengua, la cultura i les arrels històriques de la nació, com si fossin fonamentalistes que viuen de banderes i himnes, son aliens a les polítiques socials i no tenen una mare que li costa trobar plaça en una residència pública o un fill o un nét que no en troben en les llars d’infants municipals. Encara resulta més incomprensible que els dirigents d’ERC no gosin emprar el substantiu patriotisme si no va seguit de l’adjectiu social, com si de pàtria només en tinguessin la burgesia o la dreta o com si molts nouvinguts no hagin abraçat el patriotisme català sense complexes, perquè és compatible amb seguir estimant les seves arrels.
A Catalunya hi ha, certament, catalans que se senten nacionalment espanyols i es declaren només o majoritàriament espanyols. Gran part d’ells professen un espanyolisme visceral i sumpremacista que no canviarem per molt que invoquem el patriotisme social ni que renunciem a exercir de nacionalistes. Per molt que invertim en serveis públics o fem polítiques socials avançades, no modificarem el marc identitari d’aquest catalans perquè poua d’un imaginari cultural, mediàtic i ètnic profundament espanyol. Per tant, la batalla cal donar-la a l’àmbit de les xarxes socials, el mitjans de comunicació, l’ensenyament i la cultura de masses i adreçar-la a les noves generacions, per tal d’inserir-les en un nou marc mental no subordinat als símbols, referents i tòtems de l’espanyolisme. Apel·lar a la Catalunya sencera, no servirà per modificar la irreductible adscripció nacional espanyola d’aquests catalans, que s’han erigit en baluard de l’Espanya Sencera. Se senten profundament espanyols i, per tant, o els independentistes renunciem a assolir un estat propi o val més que acceptem que son i seran una minoria irredempta que mai no respectarà democràticament el nostre desig d’emancipar-nos, encara que siguem majoria.
Pel que fa als catalans que combreguen amb una identitat tan catalana com espanyola, és evident que s’acabaran identificant amb qui demostri més voluntat i capacitat per assolir el poder necessari que una nació necessita per prosperar, cohesionar-se, projectar-se i oferir oportunitats a tothom. Si l’independentisme assoleix prou poder i l’exerceix amb determinació i encert, s’hi aniran arrecerant.
A ERC els nacionalistes que combreguen amb una identitat només catalana s’hi ha de trobar ben còmodes i alhora ha de convidar a formar-ne part als qui tenen una altra identitat d’origen però s’identifiquen amb una república catalana sobirana i amb una catalanitat capaç d’empeltar a la vella soca catalana esqueixos de moltes procedències. Identitat i identificació, ambdues plenament legítimes, han de ser les dues matrius per tal de construir una república on els patriotes siguin plenament respectats sense que aquesta condició els atorgui, però, més drets de ciutadania que a la resta.
Un altres aspecte del gir ideològic nefast que ha fet ERC, és el seu decantament cap a posicions ideològiques més pròpies de l’extrema esquerra de la CUP i els Comuns, als quals sempre sembla obligada a demostrar que no és una falsa esquerra petitburgesa. En lloc d’ocupar sense complexes ni dubtes el carril predominant del centre esquerra socialdemòcrata, sovint ERC fa incursions a la seva esquerra a la cacera del vot de les “immenses minories” maximalistes. No pot ser, per exemple, que en nom del lloable tractament de la diversitat a l’ensenyament, sobretot el públic, els centres hagin de destinar més recursos al vint per cent de la població escolar amb dificultats d’aprenentatge que al vuitanta per cent restant.
ERC ha estat predicat un igualitarisme que, per tal que cap alumne amb mancances severes no se senti exclòs pel sistema, als que no en tenen i constitueixen la gran majoria se’ls priva, de fet, del dret a excel·lir acadèmicament. El ritme d’aprenentatge dels més desafavorits, en nom d’un dogma ideològic segons el qual totes les desigualtats son culpa del sistema i es bandegen les responsabilitats individuals, ha esdevingut el patró general aplicable a la resta. Se’ls sotmet a aquest patró encara que sigui a costa de fer minvar substancialment el seu potencial i entrebancar el seu progrés. Això sí, volen presumir que ara l’escola pública no deixa ningú enrere, amagant que no facilita, tampoc, que ningú destaqui i avanci cap endavant amb força.
En l’àmbit de les identitats sexuals i familiars, per combatre les discriminacions i evitar d’estigmatitzar els qui no combreguen amb els patrons més comuns, un objectiu lloable, s’ha optat per centrar totes les polítiques en la protecció de les minories. Tant és així, que escoltant les campanyes públiques sembla que algú que opti per una sexualitat binària i un model de família convencional, ja és gairebé sospitós de ser un heteropatriarcal reaccionari. És evident que ERC, com a partit que sempre ha defensat els postulats de l’esquerra liberal, ha de combatre amb valentia l’homofòbia i la transfòbia i vetllar per tal que cadascú triï el model de família (monoparental, homosexual o reconstituïda) que consideri escaient, si no perjudica els infants. Ara bé, no hauria d’oblidar que el segment majoritari encara més normal (estadísticament, vull dir) gira al voltant d’una parella heterosexual no reconstituïda i que necessita, també, de polítiques de promoció que el facin sentir que forma part de les prioritats del govern. Quantes campanyes de suport ha endegat al govern adreçades a aquesta mena de família? De vegades, sembla que només les famílies monoparentals o homosexuals, tan legítimes com les altres però no pas més, puguin comptar amb un suport incondicional de l’administració malgrat que, ara com ara, les convencionals aporten a la societat una estabilitat que resulta fonamental per al seu equilibri i articulació. Que cadascú esculli, doncs, la identitat sexual i el model de família que li plagui, però en nom de la saludable diversitat i la persecució de les discriminacions, no podem menystenir els partidaris dels patrons més comuns pel que fa a recursos ni tampoc a legitimitat.
Resta per últim analitzar la deriva estratègica. ERC, guiada per ideòlegs de matriu marxista que encara creuen en la lluita de classes com l’únic motor de la història, com si la lluita entre nacions i ètnies no en fos un altre de tant o més decisiu, després d’haver acceptat de concórrer electoralment amb Junts un cop sense cap convicció, actualment prioritza les aliances amb les esquerres. D’altra banda, ha dedicat més esforços a esbatussar-se amb Junts per assolir l’hegemonia dins del sobiranisme que a combatre el PSC i els Comuns. Avui, malauradament, a ERC tindria més predicament el Companys que va proclamar la república espanyola des del balcó de l’ajuntament, que el Macià que, poca estona després, va proclamar la catalana des del balcó de la Generalitat, esmenant oportunament el seu correligionari.
Els ideòlegs d’esquerra tracten Junts com si fos l’encarnació de la Lliga de Cambó, malgrat que els representants actuals del gran capital no solament no militen a Junts (excepcions a banda) sinó a les files unionistes sense cap recança. Obsedida en el seu discurs de classe, malgrat que els seus votants ja no tenen res a veure amb el proletariat paupèrrim dels anys 30 que militava a la CNT, ERC menysté l’aposta que la petita i mitjana burgesia (empresaris i professionals liberals) a fet per la sobirania i allò que s’hi juguen radicalitzant-se. S’han preguntat aquests ideòlegs el difícil que és que un segment social amb clients i proveïdors a Espanya i que no combrega amb “revoltes” perquè el seu tarannà és contemporitzador, vulgui córrer els riscos propis d’un enfrontament amb l’Estat? Son conscients dels anys que passarà, si en surten escaldats i decebuts, per tal que ho intentin de nou? Em sembla que no en son conscients i per això estan desaprofitant una conjuntura històrica excepcional que no volen entendre que costarà molt que torni a repetir-se.
El tres d’octubre del 1917, durant la vaga, moltes empreses petites i mitjanes van tancar perquè van ser els empresaris sobiranistes els que van propiciar-ho, mentre els sindicats del règim donaven suport, encara que fos per omissió, al Regne d’Espanya. Si l’actual ERC és incapaç d’entendre el valor polític d’un gest com aquest, és que la seva capacitat d’anàlisi és migrada i sectària. Hi cap que la radicalització d’aquests sectors tingui un abast limitat i siguin partidaris d’una confrontació més retòrica que real, però la missió d’una avantguarda és involucrar-los en un escenari on no els sigui fàcil de recular, en lloc de dubtar de la seva capacitat per sostenir el desafiament fins al final.
ERC, amb els seus pactes a diputacions, CC i molts ajuntaments, ha optat per ressuscitar el PSC en lloc d’ofegar-lo i deixar-lo amb el mínim poder institucional i, per tant, sense els recursos materials i humans que proporcionen els òrgans de govern. Per acabar-ho d’adobar, els ha lliurat la Generalitat, on gaudiran de múltiples palanques per tal de prosseguir amb l’espanyolització de Catalunya i la criminalització de l’independentisme, que constitueix el seu projecte últim.
Si els dirigents d’ERC encara no han entès que l’actual PSC, despullat dels elements catalanistes fundacionals arran del procés d’emancipació nacional que va culminar en el referèndum de l’U d’octubre, constitueix el més poderós i principal obstacle per assolir una Catalunya sobirana, és que estan mancats de la lucidesa necessària per liderar-la per tal d’aconseguir aquesta fita. El PSC, a diferència del PP o de Ciutadans, és l’arbre amb unes arrels sòlides i escampades territorialment que l’espanyolisme ha plantat a Catalunya per anar-la desnacionalitzant. A diferència d’aquests partits (més hostils i explícitament catalanòfobs) el PSC pensa fer-ho de forma més subtil i permetent que l’espanyolitat i el seu imaginari cultural i simbòlic, vagin arraulint progressivament la catalanitat mitjançant el bilingüisme, els corrents demogràfics, els mecanismes d’aculturació de l’Estat, l’espoli fiscal i el disseny radial de les infraestructures. Allò que uns volen fer amb una repressió brutal i amb prohibicions, els socialistes pretenen fer-ho gradualment i superposant espanyolitat i catalanitat per tal que el més poderós en tots els àmbits esclafi poc a poc l’altre.
Només cal analitzar on va traure Ciutadans (etnicisme espanyolista de manual) els seus millors resultats, per adonar-se d’allò que va sembrar sociològicament el PSC en els seus feus metropolitans. Si el PSC metropolità, en lloc de conrear un sentiment de rancúnia més ètnic que no pas de classe, hagués promogut un catalanisme popular progressista disposat a disputar l’hegemonia del catalanisme a CiU, quan l’un i l’altre es repartien el país, Ciutadans mai no hauria esdevingut l’ariet de masses de l’espanyolisme per combatre l’independentisme. Apel·lant reiteradament als orígens espanyols dels fills i néts de la immigració dels anys 60 i 70, com si la condició d’emigrant pogués transmetre’s d’una generació a l’altra, el PSC s’ha garantit una reserva electoral de vot, que ha atorgat al germà gran, el PSOE, grans victòries. Suposo que temien que, si les noves fornades se sentien nacionalment catalanes, podien tenir la temptació de fer com els descendents dels colonitzadors espanyols a Sud-Amèrica, que van voler deslliurar-se dels qui pretenien seguir explotant-los com a súbdits de la perifèria.
Al socialisme espanyol i a la seva terminal catalana, ja els va bé consentir l’existència d’un nacionalisme català autonomista. D’una banda, això els permet brandar una concepció retòricament federal de l’Estat, per oposició a la agressivament uniformista del PP. De l’altra, és un mur de contenció del PP, que a Catalunya sempre obté resultats magres que contribueixen a què hi guanyi per diferència el PSOE. Els nacionalismes català i basc no independentistes, doncs, fins ara han estat l’element clau que el PSOE ha utilitzat per poder governar a Espanya perquè, ates el seu caràcter liberal o democratacristià, amb qui han competit electoralment ha estat bàsicament amb la dreta espanyola i, sempre que ha convingut, han pactat amb el PSOE, perquè ni n’estaven tan lluny ideològicament ni el seu espanyolisme era tan abrandat.
El moment en què l’independentisme i ERC han gaudit de més suport social i força parlamentària, ha estat quan el PSC ha obtingut pitjors resultats electorals. Incomprensiblement, però, ERC ha contribuït a ressuscitar-lo pactant-hi a les Diputacions de Girona i Lleida, per exemple, malgrat que hi havia una majoria alternativa sobiranista. Finalment, ERC ha hagut d’investir Illa, un dels botxins del moviment d’emancipació nacional i entusiasta partidari de l’aplicació de l’art 155, que va arribar a manifestar-se amb l’extrema dreta espanyolista com un repressor més, decidit a reclamar a l’Estat que esclafés la revolució democràtica catalana saltant-se l’estat de dret. S’hi ha vist abocada per la seva incapacitat de seguir impulsant un independentisme combatiu i mantenir engrescada i mobilitzada la ciutadania, mentre dedicava tots els esforços primer a obtenir un indults i més tard una amnistia per uns delictes inexistents, alhora que renunciava a la confrontació i decebia la població més conscienciada i decidida, que ha acabat optant per l’abstenció.
Amb l’actual direcció al comandament d’un partit bàsicament de quadres desconnectat de la societat i aferrat al poder de forma malaltissa, que advoca per un independentisme retòric i postnacionalista i que s’ha abraçat als socialistes, perquè és incapaç de teixir un front nacional amb Junts, ERC avança de pet cap a la marginalitat electoral i la inutilitat nacional i pot acabar com Euskadiko Ezquerra. Per tant, o tots els dirigents culpables d’aquesta deriva pleguen i el partit replanteja el seu model organitzatiu, la seva ideologia i la seva estratègia, o ho té magre. Els qui dissentim profundament d’aquesta abominable deriva, encara ho tenim pitjor, perquè un cop l’aparell s’ha cruspit pràcticament el partit, o fem foc nou i reconstruïm ERC de dalt a baix o la ciutadania la condemnarà a la irrellevància sense remissió.
