El 15 de febrer de 1913 sortia a la llum l’únic número de Tramontana, una publicació que n’homenatjava una d’homònima publicada per l’àcrata Josep Llunas: La Tramontana (1881-1893), impulsada per Salvador Seguí, el noi del sucre, i Jaume Aiguader, qui seria primer alcalde republicà de Barcelona el 1931. En aquesta publicació s’afirmava que “ estimem a Catalunya per que volem fer la més lliure pera l’home lliure. No la volem pas subjectà a cap jou estrany, però tampoc volem que cap tirania subjecti al home que viu a Catalunya. Aimants de la llibertat de l’home, no podíem pas ser defensors de l’esclavitut dels pobles, però una lliberació i l’altra tenen que marxar a l’ensemps: separar-les es un engany més, una mentida monstruosa” (he respectat la el text origina). Al costat d’aquesta definició de la llibertat, hi havia una altra, igual d’important, centrada en el que havia de ser el treball per a l’ésser humà: “Volem una transformació social, que’l treball no sigui una explotació humiliant i si una dignificació del home.”
En poc més de set línies, Aiguader i Seguí dibuixaven, ara fa 111 anys, el que havia de ser el projecte de l’esquerra nacional. La llibertat, la justícia social, l’alliberament nacional… amb paraules i ortografies pròpies de fa més de cent anys, però els conceptes eren absolutament actuals. La construcció de l’esquerra nacional ha transitat per diverses circumstàncies històriques des d’aleshores però, en essència, els seus objectius avui no són gaire diferents de les propostes que van llançar des de La Tramontana el 1913.
En aquest moment, a les envistes d’un Congrés al novembre, o abans, que ha de definir els marcs estratègics del que serà l’esquerra nacional dels propers anys, potser caldria aturar-se, enmig del vertigen del presentisme, i determinar quins han de ser els marcs estratègics que ens acostin a l’objectiu: llibertat, alliberament nacional, justícia social, igualtat… i fer aquesta determinació a partir del principi que, en tant que força política, llancem a la societat un discurs coherent amb els principis republicans.
L’estratègia de la Via Àmplia ha tingut virtuts, prou publicitades, i defectes, que s’han volgut ignorar. Tot amb tot, cal plantejar una estratègia que posi l’accent en la defensa de la identitat nacional, la llengua i la cultura del país, un model intervencionista en l’economia que corregeixi les disfuncions del sistema neoliberal, una igualtat real de tots els ciutadans…seria la construcció d’un espai republicà i independentista que entengui la inclusió com l’aportació de nous accents, i no com la dissimulació de la identitat nacional. Les estelades no són únicament un fet estètic: són una declaració del país que volem construir; amagar-les, per ampliar la via, finalment ens condueix a un atzucac.
