Amb aquesta greu crisi sanitària, de moment, l’Estat espanyol no ha defraudat gens ni miqueta als seus més inspirats defensors a excepció, és clar, de la variada extrema dreta que campa per tot arreu i que ja hauria restablert la Santa Inquisició i tret a passejar els Tercios de Flandes.
De primeres, van aprofitar l’avinentesa del decret d’estat d’alarma per a centralitzar les competències de la sanitat sense tenir en compte que a Madrid fa anys i panys que no en saben res de com funciona aquesta. Cal recordar que ni en ple període del 155 la loquaç Montserrat Dolors va saber que n’havia de fer amb la salut catalana. Si l’objectiu era centralitzar les compres de material sanitari el resultat ha estat un desastre. Al remat, i a la vista que les mascaretes, els respiradors i les bates no arribaven cada autonomia ha tirat pel dret mentre les forces de seguretat s’empesquen ací o allà un carregament de material per endur-se’l a la capital. Com sigui, el ministre Illa assessorat per ves a saber qui ha acabat comprant 640 mil test de detecció del Covid-19 defectuosos mentre la incompetent d’Ayuso sembla que ha pagat 23,3 milions d’euros per uns materials que no acaben d’arribar. El president de Generalitat valenciana, Ximo Puig, sembla que ha tingut més sort gràcies a les diligents gestions de la socialista i secretària autonòmica d’Economia Sostenible, Rebeca Torró.
No voler tancar Madrid des del minut zero, menystenir les peticions de Torra d’un tancament total de Catalunya i esperar fins a dos dies per obligar la gent a quedar-se en casa va ser la pitjor manera de començar a fer front a la situació. Ara finalment, Pedro Sánchez, amb milers de morts comptabilitzats i de contagiats, amb la sanitat a punt de col·lapsar, amb desenes de científics de reconeguda solvència internacional xiulant-li a les orelles, li ha acabat per donar la raó al president de la Generalitat catalana.
De fer-li cas abans potser la situació ara mateix seria ben distinta. Però en general Sánchez ha privat el discurs de la pàtria al de l’efectivitat en un intent de capitalitzar sentiments i, entenc, d’estanyar l’hemorràgia patriòtica dels seus ferotges i immisericordes adversaris.
No han faltat tampoc els militars enquistats a les continues i pesants rodes de premsa fent ús de tota la seva artilleria retòrica. I els policies i els guàrdies civils amb els seus amenaçadors advertiments, gens tranquil·litzadors. Val a dir, que d’aquest muntatge escènic el que més profit n’ha tret ha sigut Felip VI que en plena pandèmia ha estat totalment despullat junt amb el seu pare per la premsa internacional. Ara, per arreglar dècades de saqueig i de comissions, sa magestat s’ha oferit de mitjancer en la compra de material a Xina i ha posat a disposició la seva guàrdia real. Un oferiment aquest darrer que va emocionar visiblement el general Miguel Àngel Villaroya que no va saber estar-se de situar el Borbó com el primer soldat contra el mortífer virus. M’impressiona que gent com Villarroya, impregnats pel discurs de l’honor, no siguin sensibles a una qüestió tan elemental com la de la corrupció que podreix la corona.
Ningú no nega que l’exèrcit pot ser d’una gran ajuda en qualsevol país en una situació com aquesta, per a què s’hi inverteixen si no milions i milions d’euros?. Se n’han servit dels seues exèrcits França, Itàlia, Alemanya… d’acord. Una altra cosa, però, són les exhibicions gratuïtes de patriotisme com les desfilades que hem vist en algunes ciutats, les arengues bel·licistes, el protagonisme desmesurat dels comandaments en un moment en què el veritable exèrcit ha d’estar conformat per sanitaris, científics, dirigents i gestors polítics eficients i, sobretot, el gruix d’una ciutadania informada, solidària i responsable.
Com sigui, no ha de ser fàcil posar-se al davant d’una situació tan complexa i menys encara quan tens enfront una colla de desgraciats i miserables com els que senyoregen la dreta extrema espanyola. Una dreta cavernícola i oportunista que alimenta amb la seua infecta visió de les coses la premsa conservadora més nefasta de tota Europa. Mai com ara, personatges com Casado havien demostrat una mesquinesa tan repugnant… L’homenet de Palència la única cosa que sap fer és nosa… demanar el desplegament de l’exèrcit a Catalunya i Euskadi òbviament no per combatre el Covid-19 o exigir que totes les banderes onegen a mitja asta. És la manera en què es dona gust i, també, la manera en què amaga que el seu partit va devastar, parasitar, saquejar durant anys la sanitat pública allà on va governar. Una sanitat pública que avui lluita desesperadament per salvar la vida de la gent. Te gràcia, que personatges tan lamentablement privatitzadors com Aguirre, Cotino o Alberto Fabra avui estiguin ocupant UCI’s d’hospitals públics. A Catalunya, els responsables de la històrica privatització de la sanitat i de les posteriors retallades també s’ho haurien de fer mirar.
El vividor d’Abascal tampoc no s’ha quedat curt. Vol un 155 per a Catalunya. Un altre 155 per a què, amb quin objecte? Per a controlar què si la Generalitat a penes és una ombra del que va ser abans de 2017?. En comptes de fer el gallet, perquè el valerós Abascal no es posa el morrió, la camisa de força sanitària i se’n ve a Igualada, posem per cas, a ajudar?. No ho farà, és clar. Abascal, Casado, la marquesa a hores d’ara convertida en una horripilant estàtua muda, no saben fer res, només parlar i ordir conspiracions a benefici propi i dels qui els manen des de l’ombra. Ara mateix, només esperen que tot això acabi per a tirar-se al coll dels seus adversaris, agafar les regnes del poder i instaurar una mena de democràcia autoritària amb el protagonisme redoblat de militars, policies i gestors deshonrats com els que han arruïnat una darrere de l’altra les comunitats autònomes on han fet niu.
Tal i com va tot, de moment, no hi ha motius per a ser optimistes però tampoc no és el cas de caure en el desànim o l’apocaliptisme. Fet i fet, cal una bona dosi de paciència per posar-se per damunt de tantes mostres d’estultícia i fanatisme polític atès que encara no ho hem vist tot. Tot açó, passarà. Moltes coses canviaran i d’altres es quedaran. Salut.
Francesc Viadel
