Publicat al diari Brave New Europe
Després d’haver indultat els nou presos polítics catalans rere tres anys i mig de vergonyosa presó, qualsevol persona que pensi que hi ha hagut canvis significatius en el conflicte català cometria un greu error. Ni el govern d’Espanya ha ofert en cap cas una treva als independentistes catalans en alliberar aquests presos, ni els famosos 9 presos són els únics que es troben implacablement perseguits penalment. Més de 3000 persones –incloent el famós professor emèrit de Harvard, Andreu Mas Collell, defensat per 31 guanyadors del premi Nobel però a qui li estan a punt de subhastar la casa (vegeu:}– estan sent investigades o estan en situació penal. Uns estan a l’espera d’entrar en presó i d’altres estant preparant judicis amb duríssimes conseqüències per haver organitzat el Referèndum del 2017 o participat en protestes pacífiques contra la despietada repressió soferta. Les mateixes condicions en què han alliberat els 9 no són més que una llibertat condicional sota amenaça. Tal com vam argumentar al nostre darrer article, salta a la vista que només els van deixar anar a causa d’informes adversos del Consell d’Europa i de l’ONU i per por de les eventuals resolucions desfavorables dels tribunals europeus.
El Tribunal de Cuentas –un tribunal força diferent al Tribunal de Comptes europeu– s’ha convertit en l’escenari principal de la repressió del moviment català. Després d’haver multat els organitzadors del referèndum del 9N del 2009 amb 5 milions d’euros, obrint diligències per a la propera confiscació de les cases d’Artur Mas i dos conselleres més, ara s’ha d’aplicar la resolució del punt 9 del judici del referèndum de 2019. Després d’haver-ne alliberat una part, un total de 21 líders catalans (consellers i funcionaris) rebran una multa de €4·1M més pel referèndum de l’1 d’octubre. I això no és el final. A principis de febrer de 2020, el Tribunal de Cuentas ja va anunciar que aplicaria sancions per €35M addicionals suposadament malversats en allò que els mitjans de comunicació espanyols denominen tendenciosament “les ambaixades catalanes” a l’estranger, no essent res més que petites oficines comercials i institucionals força similars a les que tenen moltes regions autònomes espanyoles escampades a l’estranger. Anys d’innocents operacions comercials i culturals es van etiquetar indiscriminadament com a “activitats separatistes” en una clara operació per arruïnar-ne els teòrics responsables. Els advocats recorden que fins i tot els informes de la Policia no van poder trobar proves d’aquesta despesa. Però les vides de moltes desenes de famílies d’ex-funcionaris governamentals s’arruïnaran, que és del que és tracta, mentre en Pedro Sánchez va pontificant sobre un nou període de “concòrdia” i “reconciliació”.
Si mirem de prop el funcionament d’aquest peculiar “tribunal” –que, increïblement, cap organització internacional ha qüestionat mai–, xoca que es pogués pensar que complís amb els més bàsics dels requisits democràtics internacionals. Durant els primers anys del tan elogiat període de la Transició (la fusió de franquistes i demòcrates) va estar presidit per un Servando Fernández, exmembre de la División Azul i admirador de Hitler. Entre el 1991 i el 2012, un membre destacat del Tribunal va ser Juan Velarde, un falangista de línia dura que el 2013 havia dit que el bombardeig a Catalunya “no s’hauria de descartar”. De nou, entre 1997 i 2007, el tribunal va estar presidit per Ubaldo Nieto, el nom del qual apareix amb tota claredat als famosos papers de Bárcenas que enumeren tots els membres del PP que cobraven fons il·lícits del partit. Malgrat les proves clares que el mateix ex-president del Tribunal de Cuentas era corrupte, mai no es va demanar cap investigació ni va significar cap mena de daltabaix institucional quan es va saber. Coses d’Espanya….
El “Tribunal” està format per 12 membres –7 designats pel PP, 5 pel PSOE– que suposadament controlen les activitats econòmiques il·lícites de les administracions i dels partits polítics. Els seus empleats es troben entre els funcionaris més ben pagats de l’administració espanyola i els dotze membres del Tribunal reben una forta compensació econòmica en sortir de la institució després d’un mandat renovable de fins a nou anys. Les decisions del Tribunal de Cuentas no estan sotmeses a cap forma de control judicial i les seves sancions no són susceptibles d’apel·lació. Dels 700 empleats del Tribunal, 100 tenen vincles familiars amb altres funcionaris. Entre el personal s’hi compten famílies senceres d’exfranquistes que ni se sap com hi van accedir en el seu moment. Però és evident que això no crea cap problema a Brussel·les que un cop més fa la vista grossa. Els seus empleats es troben entre els funcionaris més ben pagats de l’administració espanyola i els dotze membres del Tribunal reben una forta compensació econòmica en sortir de la institució després d’un mandat renovable de fins a nou anys. En aquest Tribunal tan transcendental hi figuren gent tan pintoresca com el germà de l’ex primer ministre Aznar, l’esposa de l’exministre Aznar Federico Trillo i Margarita Mariscal de Gante, exministre del PP i filla del destacat repressor franquista Jaime Mariscal. I ningú sembla que vegi res anormal en aquesta orgia de nepotisme sectari.
Potser en cap altre lloc d’Europa sigui tan descarat el control “auditor” exercit sobre el món polític i administratiu que ells mateixos protagonitzen a cor què vols. Fins i tot la composició de la majoria d’organismes de la rònega judicatura espanyola resulta més democràtica que això. Es considera que el Partit Popular és un dels partits més corruptes d’Europa i, tanmateix, els seus membres no són ocupen la majoria del Trbunal (7 de 12) sinó que són sistemàticament exonerats quan se’ls acusa. Potser el cas més escandalós fins ara és el de l’exalcaldessa de Madrid, Ana Botella –esposa de José María Aznar– que, tot i ser condemnada a retornar €22,7M pels 1.860 pisos del consistori que va vendre a un fons voltor el 2013, mai no ho va haver de fer. Per dos vots –un dels quals emès per la sol·lícita Margarita Mariscal de Gante, ex ministra del govern del seu propi marit el 1996– se’n va quedar lliure. Seria difícil trobar un cas més sagnant de parcialitat judicial en un tribunal auditor en un país democràtic. La corrupta herència franquista –enquistada en el PP i inqüestionada per les autoritats de la pròpia UE i el PSOE– garanteix un futur esplèndid per a la corrupció a Espanya, un país on els auditors estatals estan molt més preocupats per perseguir els organitzadors d’un referèndum democràtic que no pas els beneficiaris de la massiva corrupció institucional que protegeix l’estat profund.
Toni Strubell and Núria Bassa
