L’abstenció és sens dubte la gran protagonista d’aquesta campanya electoral en el camp independentista. Després de la massiva pèrdua de vots dels principals partits d’aquest espai, està més que justificat. I atès que ha estat aquesta pèrdua de vots que ha començat a fer trontollar la pau autonomista, tampoc sorprèn que hagin augmentat les crides explícites a l’abstenció.
Però com hem d’analitzar els fenòmens associats a l’abstenció? Quines són les causes i les conseqüències dels diferents tipus d’abstenció? Es pot fer una lectura política unívoca dels nivells de participació? La veritat és que la Ciència Política ha estudiat l’abstenció des de gairebé tots els angles i queden poques coses per descobrir. Amb tot, fins i tot el que sembla conegut té característiques noves.
D’entrada, cal tenir en compte que hi ha un 20% del cens electoral que mai no vota. És a dir, el màxim de participació electoral que es pot esperar raonablement és del 80%. Això no és igual a tot arreu. A l’Estat espanyol es relaciona amb el fet que tothom que hi té dret està automàticament registrat per a votar, atès que el cens es confecciona automàticament a partir del padró municipal. Però al cens hi ha molta gent que ja és morta, que no viu al país, que no sap que hi és, o que té les dades malament. Aquesta és gent que no votarà mai. Se’n diu abstenció estructural.
Després hi ha l’abstenció conjuntural. És un grup de població, entre un 25% i un 30% del cens, que a vegades vota i a vegades no en funció del tipus d’eleccions o del que percep que hi ha en joc. La polarització i la incertesa tendeixen a estimular la participació, mentre que la manca de competitivitat o d’incertesa tendeix a inhibir-la. A Catalunya la participació més alta de la història s’ha donat a les eleccions al Parlament del 21 de desembre del 2017, quan bàsicament no va haver-hi abstenció d’aquest tipus. El 14 de febrer del 2021, en canvi, entre la COVID i la desmobilització independentista pràcticament tothom d’aquest grup es va abstenir. A les eleccions europees, quan se celebren soles, aquesta abstenció ha arribat diverses vegades al 40%.
Finalment, tenim l’abstenció política. És la que no es relaciona amb el desinterès o la desmobilització sinó que vol enviar un missatge polític o ideològic. Sempre ha existit, però en aquestes eleccions les campanyes abstencionistes s’han situat al centre. A pesar d’això, el missatge polític de l’independentisme que crida a no votar no és en absolut uniforme. A grans trets, hi ha qui veu en l’abstenció una eina de protesta i hi ha qui hi veu una eina de transformació.
L’abstenció-protesta és equivalent a una vaga de vot. S’accepta que l’acte de no votar no té per ell mateix cap benefici, i pot comportar efectes indesitjats (que guanyin els adversaris), però es fa com a mesura de pressió o càstig. És com una vaga, perquè el treballador sacrifica el seu salari per defensar altres coses. I és eficaç perquè una empresa sense treballadors és com un partit sense vots: no pot fer res i el seu espai l’ocuparan els competidors. Però igual que una vaga, cal que la pressió arribi a la direcció dels partits. Si té poc seguiment, l’abstenció de protesta no farà canviar la seua estratègia.
L’abstenció-estratègia és de més difícil mesura i definició. És evident que una alta abstenció sempre envia un missatge polític. Fins i tot quan aquest missatge és simplement el desinterès o la desafecció. És indiscutible que una baixa participació pot deslegitimar qualsevol sistema polític, especialment si aquest és l’objectiu d’una mobilització més àmplia. Deslegitimar les institucions sense més pot afavorir canvis de resultat incert o contrari al que es busca. Però també existeix la teoria que les democràcies poden funcionar millor amb més abstenció (perquè més participació també suposa més exigències i expectatives).
Ara i aquí, a les eleccions del 23J, l’abstenció plantejada en clau política té dos reptes importants. Primer, la seua divisió entre els que la veuen com una mera protesta i els que la veuen com una estratègia. Evidentment, ambdós concepcions apel·len a estímuls diferents i al final no es transmet un relat comprensible sobre quin és realment l’objectiu. Dit d’una altra manera, no queda clar què seria una victòria d’aquest moviment. I segon, relacionat amb l’objectiu, és impossible d’identificar i computar en un context en què es barregen tants tipus diferents d’abstenció.
De fet, a les eleccions espanyoles és perfectament possible que hi hagi una abstenció política significativa que no sigui gaire visible. Si més no perquè la participació serà clarament més alta que a les municipals degut al descens de l’abstenció conjuntural. És a dir, pot passar que un a part substancial (si no tota) l’abstenció política es vegi eclipsada per la mobilització de nous votants que a les anteriors eleccions espanyoles no varen votar. Bàsicament perquè la polarització i la incertesa és major aquesta vegada.
En definitiva, el context d’aquestes eleccions no afavoreix l’èxit de l’abstencionisme si l’objectiu d’aquesta és la deslegitimació del sistema com a resultat d’una alta abstenció. En canvi, l’abstenció de protesta es pot traduir en una baixada del vot independentista en un context en què la participació no pateixi grans canvis. En aquest cas sí que seria fàcilment identificable i, sumat al vot que perdran a favor del PSOE, serviria de mesura del descontent de molts ciutadans amb els partits que fins ara votaven cegament.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Molt bé. I clar. Però a mes a mes, això:
–El vot nul, i també l’abstenció, emès per error és simplement nul. Però, si es vota nul amb la intenció de perjudicar els partits més afins, beneficiant els partits més allunyats dels propis interessos, a més de nul és un vot estúpid
–A Madrid s’hi ha d’anar –o no, i deixar-hi els escons vuits– per posar en evidència la seva hostilitat, però abstenir-se i regalar escons i emoluments i promoció mediàtica a l’enemic –i, a més, pagant paperetes i sense cap possibilitat de ressò positiu– és aberrant.
–I, escolteu!, el vot en blanc no és de protesta sinó de conformitat. I acostuma a beneficiar al partits guanyadors.
Deixar els escons buits ja ho haurien pogut fer des del 2017; i també haurien pogut parlar en català en tot moment i a tothora, malgrat fossin expulsat de la cambra un darrere l’altre (això sí que seria una protesta i una notícia i una lluita !); i haurien pogut deixar amb el cul a l’aire als govern del PSOE…….no han fet res de tot això. I ara voleu que ens creguem que si ho faran ?. I cert, sí, perdran diners i d’altres emoluments, però són les 155 monedes de que acusava Rufian a un altre; i és ell i molts d’altres que s’aferren al càrrec per seguir cobrant i prenent-nos el pèl (no va dir i assegurar que només hi seria 18 mesos al Congrés ?).
Si l’únic sentit que trobeu és el de no perdre diners, perquè d’altre està demostrat que n’hi ha, l’abstenció o el vot amb papereta de l’1 d’octubre és la única opció que expressa el que vol l’elector i no el que li diuen els elegibles que ha de voler. (Amb totes les excepcions que calgui….)
Des del 2017, perseguint la unitat d’acció JxCat ha fet polítiques que no eren la seva, sinó que, seguint a ERC, o entorpits per aquest partit, s’ha entregat a la derrota, a l’autonomisme, i a la batalla per les engrunes.
Però el camí d’ERC ha fallat estrepitosament, i ha arrossegat bona part de JxCat. La derrota de Trias és un exemple clar que així no s’aconsegueix ni tant sols governar una autonomia. Però també ha fet perdre força als resignats. Ara toca el torn, llargament esperat, des de 2017, dels confrontistes.
Com demostrà la sortida del govern autonòmic, dins de Jxcat encara hi ha capacitat de reacció. Si no se’ls dona la oportunitat no veure’m si la via de la confrontació, inexplorada des del 2017 !!, pot aconseguir redits, com els conseguia abans del 155 i l’entreguisme d’ERC.