Quina cosa és típicament escandinava?. Amb aquest pregunta arrenca un colpidor spot publicitari de la companyia àrea de bandera sueca, danesa i noruega, SAS. La resposta d’entrada és que absolutament res ho és. Tot és copiat. La democràcia dels grecs. El permís parental per cuidar-se’n dels nadons dels suïssos. Els molins eòlics dels perses. La bicicleta dels alemanys. El pa de sègol dels turcs. L’smorrebrol, el tradicional sandwich de l’esmorzar danès, dels Països Baixos. La regalíssia és cosa dels xinesos. La tradició del midsommstang amb què es celebra l’arribada de la primavera dels alemanys. Les mandonguilles aparentment tan sueques són d’origen turc, i encara no. De fet, les que es mengen al gèlid país han estat inspirades pels austríacs. El clip que tan enorgulleix els noruecs el va inventar un nordamericà. També va ser Estats Units el país que va esperonar el feminisme. Tot plegat, explica l’anunci, ells ho han agafat tot i ho han convertit en una cosa típicament escandinava. Explorar el món els ha permès pensar en gran encara que siguin bastants petits. I viatjant han incorporat el millor de cada lloc. Escandinàvia s’ha construint -assegura l’anunci- trosset a trosset, amb les persones que han trobat el millor del seu país lluny de casa.
El bellíssim missatge de SAS no ha agradat gens als partits de l’extrema dreta i als contraris a la immigració que han insultat la companyia a través de les xarxes. Un atac cibernètic i una amenaça de bomba han completat la campanya que, finalment, ha obligat SAS a retirar l’anunci i emetre un comunicat en què afirmen sentir-se orgullosos de l’herència escandinava base de l’ADN i de l’existència de la companyia. Lamentablement, es diu en el comunicat, l’spot s’ha entès malament i alguns l’han usat en benefici propi. La reacció contra l’anunci de SAS posa en relleu com els nacionalismes extrems han aconseguit situar el seu discurs en el centre del debat públic fins i tot en països que consideràvem oberts, acollidors, rabiosament tolerants.
No és un fet d’ara. Ja fa molts anys que les extremes dretes de tota Europa estan molt geloses de preservar unes identitats nacionals que consideren en perill per causa de la globalització, de l’arribada d’immigrants. Per desgràcia als catalans ens resulta familiar aquesta inflamació nacional. L’espanyolisme combat ferotgement el foraster però també, com d’habitud, tracta com a un enemic interior els catalans.
Fet i fet, aquest nacionalisme duu dècades queixant-se de l’amenaça que suposa per al castellà la tímida i vacil·lant recuperació pública del català. D’una llengua minoritària i en retirada mentre que el prestigi del castellà creix a tot el món. Com sigui, segons per a aquests defensors de la pàtria, el català no deixa de ser una llengua inferior al castellà, un vehicle de transmissió ideològica contraria al bé comú o, com a poc, el camí més ràpid a la degradació cultural. Res de nou. Mentre policies, funcionaris i altres defensors de la llibertat fustiguen els catalanoparlants rebecs, uns altres s’hi dediquen a demostrar que els supremacistes estan en el costat dels que discuteixen la sagrada unitat nacional retorçant si cal els arguments, aprofitant fets que no treuen de context amb finalitats propagandístiques.
La darrera campanya ha anat a compte d’unes declaracions d’Anna Erra, alcaldessa de Vic, en què demanava que els catalanoparlants ens adreçarem en la nostra llengua a tothom encara que penséssim que, pel seu accent o aspecte, no ens entendrien. No hi veig cap intenció racista darrere d’aquestes paraules tal i com sí han vist els de la confraria de Cs així com tots els diaris de la caverna.
El català ha estat la clau de volta de la integració dels al·lòctons en Catalunya. Un vehicle eficaç que ha esborrat en bona part els possibles problemes associats a l’origen de les persones. Això ho sap fins i tot la mateixa Arrimadas, posem per cas, que va aprendre català sense despentinar-se i que l’ha usat assíduament. No crec que cap família per llunyà que sigui el seu país d’origen vulgui privar els seus fills d’aprendre la llengua del país. El problema el tenen els de sempre.
En el súmmum de la idiotesa un digital publicava fa poc un reportatge en què pretenia demostrar que en el Vic d’Erra els marroquins parlaven català però desconeixien el castellà. La peça és delirant i fa un tuf de nacionalisme racial -ara sí- que tira d’esquenes. Alguns columnistes han aprofitat per disparar de nou contra Torra, treure la mòmia de Sabino Arana i mostrar un complexe d’inferioritat digne de psiquiatra.
Tot plegat, l’espanyolisme també té un problema molt greu amb les mandonguilles de l’Ikea encara que no ho saben.
Francesc Viadel
