S’acaba el curs polític 2019-2020 i podem tornar a dir que ha estat un curs convuls. És evident que en destaquen la crisi sanitària i la mala gestió que se n’ha fet en l’àmbit estatal, tant des d’un punt de vista comunicatiu , com tècnic i coalicional. Però, a banda de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, el curs polític ha estat marcat per fets molt rellevants que segur que condicionaran el curs vinent.
Ja gairebé no recordem les eleccions del 10-N de 2019, fruit del fracàs del PSOE en la negociació d’un govern de coalició amb Unidas Podemos i de no haver aconseguit el suport de la dreta ideològica (PP i Ciudadanos). I, malgrat que la vicepresidenta Carmen Calvo afirmava, amb una profunda ignorància del funcionament del parlamentarisme, que “els ciutadans voten governs, no coalicions”, després de les eleccions del novembre de 2019 es va formar, per primera vegada des del franquisme, un govern de coalició d’àmbit estatal. Aquelles eleccions van situar l’extrema dreta de VOX com a tercera força política parlamentària, amb més de 3.600.000 vots i 52 diputats, mentre que Ciudadanos, com si fossin vasos comunicants, va patir un daltabaix electoral que va comportar la renúncia d’Albert Rivera, l’artífex del naufragi de la formació taronja.
Ha estat un curs en què també hem seguit observant l’obsessió de l’Estat espanyol per reprimir la dissidència política, per vulnerar els drets fonamentals, per menysprear els valors democràtics i per fer de les clavegueres la font de la qual beuen tots els poders de l’Estat. Ni allò que alguns anomenen “el govern més progressista de la història” (és a dir, amb la connivència d’Unidas Podemos i, per tant, dels Comuns) ha volgut frenar la politització i el joc brut del poder judicial i del Tribunal Constitucional, el comportament autoritari i repressor de la fiscalia, la barra lliure de les empreses de l’Ibex 35 i la corrupció de la monarquia, que també s’ha dedicat tot l’any a empastifar l’Estat espanyol.
I a Catalunya, el curs polític s’ha caracteritzat per un govern caòtic, com a òrgan col·legiat, i molt poruc en l’execució dels compromisos electorals (excepte alguna molt honorable però impotent excepció), dedicat només a gestionar una autonomia amputada. Els partits independentistes, per la seva banda, es troben en un estat de profunda somnolència i enfrontats entre sí, el primer partit de l’oposició prepara el seu funeral, i la societat, mentrestant, veu atònita una crisi sistèmica de dimensions descomunals. I enmig de tot això, apareix la pastanaga de la taula de negociació amb què el govern espanyol pretén entabanar alguns líders independentistes per mirar de refredar la victòria social de l’1-O. És cert que el recurs de la taula de negociació entre el govern espanyol i el català, sense mediació internacional, és tan vell com inútil per resoldre el conflicte, però sembla que encara és prou eficaç per enlluernar alguns líders polítics encegats amb les enganyifes de la Moncloa. De moment, l’única resposta obtinguda de l’executiu espanyol és perseverar amb la repressió i no fer absolutament res per frenar-la.
És evident que el diàleg i la negociació entre governs hauria de ser el principal instrument per arribar a acords sobre una sortida al conflicte, però des del primer dia la taula de diàleg s’ha convertit en un mecanisme per simular un canvi d’actitud del govern espanyol, per generar falses esperances a les persones reprimides i per fer que l’independentisme caigui en el parany de la desmobilització. Després de tot el que ha passat, proposar un diàleg ignorant els drets fonamentals, renunciant al dret d’autodeterminació i rebutjant la llibertat dels presos i exiliats polítics, és absurd. Per tant, la taula de diàleg no ha de pretendre oblidar la salvatge repressió policial, judicial i reial; no ha de contemplar impertèrrita com la fiscalia (aquella sobre la qual Pedro Sánchez es preguntava “¿de quién depende? Pues ya está”) segueix perseguint milers d’encausats per organitzar un referèndum i s’acarnissa amb els presos polítics; no ha d’allargar la negociació i el patiment amb l’excusa que hi ha altres prioritats; no ha de fingir, mentir, falsejar ni ensarronar ningú, com sembla que és la voluntat del govern de coalició PSOE-Unidas Podemos.
El govern de Catalunya no ha d’esperar res d’aquesta taula de diàleg tal com està plantejada. Molts ho advertien des d’un inici, però set mesos després de la investidura de Pedro Sánchez, no només s’ha confirmat el fiasco de la taula de negociació, sinó que també s’han evidenciat quines eren les intencions del govern espanyol: aixecar la camisa als seus interlocutors. Fins i tot enganyen quan diuen que és la part catalana la que no vol dialogar, quan és qui ha demanat diàleg incansablement, però s’ha trobat unes línies vermelles del tot inacceptables. Per tant, abans que l’engany fereixi encara més la dignitat dels catalans, s’han de trobar altres vies que passin indefugiblement pels requisits esmentats, que, no ho oblidem, són els que avalen les institucions internacionals més acreditades en la defensa dels drets humans: drets fonamentals, dret a l’autodeterminació, llibertat dels presos i exiliats polítics, i absolució dels milers d’encausats. I, en cas de reprendre algun tipus de negociació amb el govern espanyol (que no s’hauria de fer amb l’actual context de conformisme institucional de l’independentisme), és indispensable canviar de format i comptar amb la presència de mediadors internacionals avesats a la negociació de conflictes on hi ha en joc la defensa dels drets humans, com ara l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, i evitar tornar a caure en una farsa de diàleg.
Hem de reconèixer que s’han perdut set mesos perquè el conflicte persisteix, la repressió no s’atura i l’autogovern s’afebleix, i que no podem seguir avalant estratagemes del govern de Pedro Sánchez. No és tard per adonar-se que poca cosa es pot esperar d’una taula de diàleg proposada pel govern espanyol i tampoc és tard per adonar-se que les majories absolutes electorals o parlamentàries independentistes, per àmplies que siguin, no els immuten ni els incentiven a dialogar de veritat. Altra cosa és la mobilització popular, la desobediència civil i la pressió social organitzada. Això sí que fa més fort l’independentisme, això sí que posa contra les cordes el govern espanyol, això sí que reclama més atenció internacional, i això sí que pot incentivar més a trobar una solució. El moviment que va culminar amb el referèndum de l’1 d’octubre era molt fort i no va ser fruit de cap diàleg amb el govern espanyol. Al contrari, va ser fruit de l’absència de diàleg. Amb l’aturada de país i la vaga general del 3 d’octubre, el moviment encara va ser més fort i va ser precisament llavors quan va sortir el rei a fer aquell discurs infame. I aquella jornada de manifestació i protesta social tampoc es va negociar amb el govern espanyol. Ara tornem a estar davant d’un govern que no vol dialogar (aquest només ho fa veure) i que segueix reprimint. I, un altre cop, l’independentisme hauria de saber que només podrà avançar amb la mobilització ciutadana, la desobediència civil i la confrontació pacífica amb un estat que no respecta els drets fonamentals, que no reconeix el dret a l’autodeterminació del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que té presos i exiliats polítics, i que persegueix i reprimeix milers de persones per haver organitzat un referèndum.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
