L’enquesta d’usos lingüístics 2023 ha tornat a posar al descobert els dèficits alarmants de la llengua catalana a Catalunya. Tal com vaig destacar, l’enquesta demana una reacció immediata per generar una ferma consciència lingüística, adoptada per les principals institucions socials, en defensa de la llengua catalana. Més enllà d’aquesta imprescindible consciència lingüística, en un context de crisi del català cal que la política lingüística, com passa amb moltes altres polítiques sectorials, vagi acompanyada d’un bon desplegament normatiu que permeti garantir l’estatus de llengua pròpia del país. A més, cal que la normativa lingüística que ja hi ha actualment per potenciar l’ús del català, s’apliqui.
Qualsevol llengua minoritzada, com la catalana, necessita d’una regulació ambiciosa, que, tal com estableix el preàmbul de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, «ajudi eficaçment a normalitzar la llengua pròpia de Catalunya i que, alhora, garanteixi un respecte escrupolós als drets lingüístics de tots els ciutadans i ciutadanes». Cal, com diu aquest preàmbul, establir d’una vegada «mesures d’emparament i promoció de l’ús del català per aconseguir-ne la normalització i mesures de foment per garantir-ne la presència en tots els àmbits». Així, la normativa lingüística ha de tenir com a objectiu «avançar en la generalització del coneixement complet i de l’ús normal de la llengua catalana», fer que «les administracions i les institucions catalanes emprin de manera general el català», assegurar «a tota la població el ple coneixement» de la llengua catalana, assegurar «la presència de la llengua pròpia en l’espai radiofònic i televisiu», incrementar el català «a la cinematografia, el llibre, la cançó i les arts de l’espectacle», també a «les xarxes de comunicació telemàtiques», vetllar perquè el català s’utilitzi en l’àmbit socioeconòmic i en l’atenció al públic i, en definitiva, «donar un nou impuls a l’ús social» del català.
L’article 143 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya atribueix a la Generalitat «la competència exclusiva en matèria de llengua pròpia, que inclou, en tot cas, la determinació de l’abast, els usos i els efectes jurídics de la seva oficialitat, i també la normalització lingüística del català». Lamentablement, avui tenim molt poca normativa lingüística que desplegui aquest precepte estatutari i que permeti fomentar l’ús del català, i l’escassa normativa que tenim s’aplica molt parcialment i no està prou desenvolupada. Cap govern de Catalunya ha estat capaç d’aplicar completament la Llei de política lingüística, ni de dictar les disposicions reglamentàries necessàries per desplegar-la.
Per què, a diferència de les normatives que fan referència a altres polítiques socials, hi ha aquesta desídia per part dels poders públics a fer complir la normativa lingüística? Per què, a diferència d’altres àmbits legislatius, no s’apliquen mesures sancionadores a aquelles persones físiques i, sobretot, jurídiques que vulneren sistemàticament la normativa lingüística? Per què aquesta paràlisi institucional quan es tracta de defensar la llengua catalana?
La resposta la trobem, un cop més, en actituds governamentals porugues, en considerar la política lingüística com a residual, en pensar que amb l’amabilitat ja n’hi ha prou per impulsar el català, en dir que la responsabilitat per normalitzar la llengua catalana és dels catalanoparlants, en basar l’impuls del català en el voluntarisme i, en resum, en fugir de les responsabilitats executives per part dels nostres governants.
Avui necessitem molta més normativa lingüística per revertir un ús de la llengua catalana absolutament deficient. Tota regulació comporta unes obligacions per ajustar conductes i activitats amb l’objectiu de garantir uns drets i fixar un model de funcionament social. I això és el que, com demostra l’enquesta del 2023, encara cal fer amb la llengua catalana. No es pot frenar l’impuls de més normativa lingüística pensant que un Tribunal Constitucional espanyol polititzat l’anul·li. I, sobretot, no ho pot pensar el govern de Catalunya, liderat per un partit, el PSC, que ha contribuït a la politització d’aquest Tribunal que ara, en teoria, controla. Sabem que la jurisprudència d’aquest tribunal políticament contaminat sempre ha estat contrària a una normalització de la llengua pròpia de Catalunya. Les sentències del Tribunal Constitucional han incidit, per exemple, en importants interpretacions restrictives: dels articles sobre la llengua catalana de l’Estatut de Catalunya (STC 31/2010), de la presència del català en la comunicació audiovisual de Catalunya (STC 78/2017 i 86/2017), de l’accés i l’ensenyament de la llengua catalana a les persones immigrades (STC 87/2017), del respecte als drets lingüístics dels consumidors (STC 88/2017) o de l’ús vehicular del català en l’educació (STC 14/2018, entre d’altres). La llista és molt més llarga.
Tampoc es pot frenar la producció normativa en defensa de la llengua catalana pensant que serà impugnada o esmenada per determinats òrgans estatals o per legislacions del govern espanyol contràries a la protecció del català, com han fet governs del PP i del PSOE. Ara el PSOE governa condicionat per partits independentistes i potser no gosarà fer allò que li vindria de gust en aquest àmbit: limitar la presència de la llengua catalana. I el govern del PSC, si realment vol fer alguna cosa per enfortir i dinamitzar la llengua catalana, haurà d’advertir al PSOE que deixi de legislar en contra de la llengua pròpia de Catalunya.
En conclusió, un dels principals eixos del pla de xoc que hauria de proposar el govern de Catalunya per potenciar l’ús de la llengua catalana és incrementar-ne la regulació per tal d’arribar a més àmbits de l’activitat social i garantir que la normativa lingüística existent s’apliqui. Sense una bona normativa lingüística, la llengua pròpia del país, la catalana, no esdevindrà necessària.
