L’enquesta d’usos lingüístics del 2023 ens indica, novament, que la llengua catalana encara és lluny de normalitzar-se a Catalunya. Aquesta trista evidència contrasta amb el discurs de la “normalitat” que pregona als quatre vents el govern de Salvador Illa. Com a eslògan propagandístic, el missatge de la “normalitat” pot entabanar aquelles persones que estan socialment endormiscades, però en política lingüística és un missatge poc útil, perquè les polítiques narcòtiques no hi tenen cabuda, i és també molt poc coherent amb les alarmants dades demoscòpiques. Al contrari, per fer una bona política lingüística, en qualsevol àmbit, calen consciències robustes, polítiques valentes, accions audaces, normatives fermes, líders amb coratge, conviccions íntegres i molta coherència.
No és normal que només un terç dels catalans de quinze o més anys tinguin únicament la llengua catalana com a llengua habitual, és a dir, que la utilitzin com a llengua principal. Fa vint anys (2003), el percentatge era de quasi la meitat dels catalans, i a partir del 2008, es va mantenir en un 36%. Però en els darrers cinc anys hi ha hagut una baixada percentual d’ús principal de la llengua catalana. Podem observar la mateixa evolució quan parlem de llengua d’identificació, és a dir, aquella que els enquestats consideren com a pròpia, com a seva. Avui només un 30% dels catalans tenen únicament el català com a llengua d’identificació, mentre que fa vint anys eren el 44% i, fa només cinc anys, el 36%. Són xifres que ja fa temps que preocupen i que ni tan sols es matisen amb el quimèric concepte de parlants secundaris de català.
No és normal que solament poc més d’un terç dels catalans facin servir només el català amb l’administració de la Generalitat de Catalunya. I tampoc s’entén que sigui precisament amb aquesta administració on baixa més l’ús exclusiu del català en els darrers cinc anys (més que amb l’administració local i que amb l’administració de l’Estat a Catalunya). És també anòmal que només el 16% dels enquestats facin servir només el català amb els òrgans judicials, mentre pugen fins a un terç els que només fan servir la llengua castellana. Per molt sabut que sigui, seguim lingüísticament instal·lats des de fa anys en una situació que no hauria de ser normal en el món de la judicatura catalana. Tampoc s’hauria de considerar dins dels paràmetres de la normalitat lingüística que només un 30% dels enquestats afirmin que sempre parlen en català amb els mossos d’esquadra o amb la policia local (just el mateix percentatge dels que només s’hi dirigeixen en castellà). La relació lingüística només en llengua catalana entre els catalans i les administracions o les autoritats de Catalunya és, d’acord amb l’enquesta d’usos lingüístics, minoritària.
No és normal que l’ús social del català amb els companys d’estudis, els companys de feina i els companys d’esport, així com amb amistats i veïns, sigui minoritàriament monolingüe en català. En tots aquests àmbits, la resposta d’ús únic de castellà és la més nombrosa: oscil·la entre el 23% (companys d’estudi) i el 37% (veïns). Un de cada cinc catalans que està estudiant (22%) afirma que només fa servir la llengua catalana per relacionar-se amb els companys d’estudi, i un percentatge similar (23%) diu que només fa servir el castellà. El 15% i el 17% dels enquestats responen que només parlen català amb les seves amistats i els seus veïns, respectivament. En canvi, el 31% diu que només parla castellà amb les amistats i el 37% només fa servir el castellà per comunicar-se amb els veïns. Aquest ús absolutament deficitari del català és encara més preocupant si tenim en compte que el 93% dels enquestats l’entenen i que el 80% el sap parlar. No és tant un problema de coneixement de la llengua catalana com de fer-la servir.
No és normal que aquells que utilitzen només el català amb les entitats financeres, amb el personal mèdic, amb el petit comerç o amb el gran comerç oscil·lin entre un 16% (gran comerç) i un 28% (entitats financeres), i que en tots aquests àmbits el percentatge de catalans que usen exclusivament el castellà estigui molt per sobre i arribin a doblar els que només fan servir el català (com passa amb el personal mèdic, el personal d’un restaurant o bar, o el personal dels grans comerços). El govern de la “normalitat” considera normal que tan sols un 20% dels catalans facin servir únicament el català en el petit comerç i que, en canvi, un terç faci servir exclusivament el castellà en aquest àmbit? I que, en el gran comerç, només un 16% afirmi que només fa servir el català i el 38% admeti que només s’expressa en castellà? Realment s’aplica l’article 32 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, quan diu que «les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s’expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya», o que «la senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per a les persones usuàries i consumidores dels establiments oberts al públic han d’ésser redactats, almenys, en català»? La resposta és: rotundament no. No s’aplica ni aquest article ni molts altres, ni aquesta llei ni altres disposicions normatives que regulen la llengua catalana. Ens cal molta més coherència lingüística.
