Sempre s’ha comparat l’Empordà amb la Toscana. I com per als barcelonins l’Empordà és un concepte difús que pot incloure la Selva i el Gironès: heus aquí que la ciutat de Girona es compara amb Florència. Però hi ha altres contrades dels Països Catalans que també reclamen que s’assemblen a la Toscana. És el cas del Matarranya, a la Franja de Ponent, amb capital a Vallderroures. Els espanyolistes afirmen que és la “Toscana espanyola” o la “Toscana de Teruel” o la “Toscana aragonesa”.
També el Pais Valencià compta amb la seva Toscana. Un anunci de vins als diaris unitaristes afirma que les Terres dels Alforins és la “Toscana valenciana”. La denominació Terres dels Alforins emmarca un territori històric que ha practicat una agricultura del secà mediterrani des de temps immemorials en un indret isolat a la part occidental de les comarques de la Costera i la Vall d’Albaida. El nucli paisatgístic entre les Alcusses de Moixent, les zones pròximes de la Font de la Figuera i la vall dels Alforins conformen una geomorfologia particular, amb mantenint un gran valor agropecuari i de riquesa mediambiental.
L’actual nom de Terres dels Alforins obeeix a la iniciativa de la Societat de Viticultors i Productors de Terres dels Alforins que han volgut recuperar aquest llegat històric per convertir-lo en un paisatge cultural, on l’agricultura tradicional i ecològica, a partir de les varietats històriques de la viticultura, són l’eix principal per rehabilitar costums i usatges del passat amb l’ajut de la transferència de coneixement i tecnologies contemporànies. La geomorfologia de Terres dels Alforins es caracteritza per la bellesa dels paisatges culturals resultants de la combinació de vinyes, oliveres, ametllers, fruiters, cultius de cereals i pinedes intercalades, amb les seues històriques masies disseminades sobre un mitjà rústic.
Pel que fa a l’Empordà, la semblança amb la Toscana també es basa en el paisatge- amb la presencia de fileres de xiprers- i l’existència de masies monumentals. I de pobles emmurallats medievals, sobretot al Baix Empordà, la terra de Josep Pla. Pel que fa al Matarranya, també té pobles preciosos d’origen medieval , com Calaceit, masies i paisatges bonics. I també s’hi elaboren vins, especialment amb la varietat autòctona de Garnatxa Peluda.
Vostès em perdonaran, però trobo que aquestes tres contrades s’assemblen com un ou a una castanya. Crec que s’ha de ser agosarat per comparar la Toscana, potser la regió més glamurosa d’Europa, amb la Florència dels Mèdici, un sobreiximent d’història, art, paisatge i arquitectura tot de primeríssima magnitud, amb els encants- també indubtables- de l’Empordà, el Matarranya o les Terres dels Alforins. Per exemple, no podem competir amb Itàlia amb el romànic- el seu fet, de marbre i amb escultures excepcionals; el nostre de pedra humil, auster i server-, i ja no diem del Renaixement, el Barroc i fins l’època moderna. Les comparacions són ofensives, crec que responen a un cert complex d’inferioriat.
Si de cas, a l’Edat Mitjana i al primer Renaixement sí que els Països Catalans eren vistos amb admiració pels italians: pensem que era l’època de relacions culturals estretes entre ambdós pobles potenciades pels Borja. Justament, un Secretari Papal, l’humanista Bartolomeo dei Sachhi dit Il Platina, diu que italians i catalans són iguals físicament i intel·lectualment i lloa la seva cuina i cita plats catalans influents. Alguns estudiosos de la història de la cuina com el professor Anthony Rowley, de la facultat de Ciències Polítiques, en els inicis del Renaixement «tota la cuina catalana és posada com a exemple a tot el món cristià, en raó de la qualitat de les seves menges i de la temprança dels convits». Segons Rowley, a De honeste voluptate et valetudine del Platina la cuina catalana és considerada la primera del món cristià. És el moment, a més, que Mestre Robert, cuiner català de la cort de Nàpols és admirat a tot Itàlia. Només, doncs, podem competir en la cuina i alguns vins.
