Sempre he cregut que ser editor de mitjans de comunicació i militant d’un partit polític era compatible, i ho segueixo creient. Sóc militant d’ERC des de fa més de vint-i-nou anys i, representant el partit, he estat regidor de govern i d’oposició municipal, diputat a la Diputació de Girona, president del Consell Comarcal de la Selva i diputat al Congreso de Madrid. Tot això a més d’haver estat, en una època complicada, membre de l’executiva i permanent del partit. Avui en sóc un militant de base i tant ara com cap de les circumstàncies anteriorment citades, mai no he tingut cap problema a l’hora d’opinar i de dir si, a parer meu, les coses es fan bé o no. Sempre amb plena llibertat. Escrit aquesta editorial a partir de les reaccions produïdes per la notícia publicada ahir sobre el repartiment de la publicitat institucional dels darrers anys.
Com a editor d’un mitjà de comunicació, he carregat contra el pacte de Junts/PDeCAT a la Diputació de Barcelona, que considero un greu error, i així mateix li ho he expressat al mateix president Puigdemont. D’idèntica manera he carregat contra el pacte d’Ada Colau amb l’extrema dreta de Manuel Valls i també contra la mala gestió de les residències per part d’una conselleria dirigida per ERC. A la nostra línia editorial, a totes les nostres publicacions, sempre es prioritza el país per damunt dels partits polítics i sempre s’avantposa el camí cap a la independència per damunt dels interessos partidistes. Aquesta ha estat la nostra tria i la nostra llibertat, malgrat que segons qui no ha volgut entendre.
En el llibre “Tornarem a vèncer”, escrit per l’Oriol Junqueras i Marta Rovira, es diu que un dels grans problemes per fer la independència és la bel·ligerància dels grans mitjans de comunicació catalans contra el procés independentista. En el govern del president Torra i del vicepresident Aragonès, la secretaria de difusió, l’òrgan que decideix com es reparteix la publicitat institucional, va passar a mans d’ERC, depenent de la conselleria d’Economia. En el seu moment i davant l’opacitat practicada en donar dades, vam demanar les de l’any 2018 i, un cop les vam tenir, jo personalment i en una visita a Ginebra, vaig mostrar-li a la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, com de malament s’estaven fent les coses en aquest àmbit. Amb les dades reals que vaig traslladar-li, va poder comprovar que jo tenia raó. Semblantment vaig voler traslladar-li al president d’ERC, Oriol Junqueras, les meves queixes de la situació, però mai no vaig rebre l’autorització per anar a la presó i explicar-li-ho. Després de molt d’insistir, vaig ser rebut pel vicepresident Aragonès, com a responsable màxim de la secretaria de difusió, i li vaig demostrar, amb dades contrastades, que seguíem prioritzant els mitjans de sempre, els contraris al procés independentista i castigant els mitjans més fidels a l’1-O.
Quedava clar que ERC estava fent la mateixa gestió de la publicitat, o pitjor encara, que a l’època daurada de CDC: una gestió en clau autonòmica. Malgrat tota la documentació i les xifres aportades, cap dels responsables del partit no ho va voler reconèixer i com a resultat de les meves gestions i insistència, el que vaig rebre van ser encara moltes més pressions per tancar el diari polític La República.cat.
Una de les persones amb més poder, i que ningú mai no ha elegit, va augmentar la pressió per tancar la nostra capçalera política fent-me arribar el missatge que “si la tancàvem podríem obtenir un increment important de la publicitat per gestionar els diaris més petits, com La República Esportiva o el Festa Directe”. Vàrem declinar aquesta opció i, malgrat els costos que va comportar no acceptar-la i amb molt de patiment, vam prioritzar seguir endavant.
La negativa a acceptar la proposta que comportava tancar La República.cat va originar més represàlies, com ara vetar la meva participació com a tertulià en el programa Catalunya Nit de Catalunya Ràdio. Va ser el mateix Saül Gordillo, el director de Catalunya Ràdio, qui m’ho va reconèixer en una prova evident que s’utilitzen els tertulians dels mitjans públics en clau política, “he rebut ordres i no pots continuar”. Com deia encertadament en Xavier Grasset: “lamentablement, ja sé, en funció dels tertulians, què diran abans de començar”.
Aquest sectarisme en la tria de la majoria de tertulians ha comportat també la caiguda de l’audiència dels mitjans mateixos.: l’audiència opina que, amb algunes excepcions, cada cop més són menys creïbles. Per això els nervis que provoca aquells que a les xarxes socials parlen clar i amb contundència.
Defensar uns mitjans lliures no només ens ha comportat el cost d’aquestes represàlies en l’àmbit comunicatiu sinó que n’hem rebut també en clau de política interna. Així hagut de patir durs atacs contra els nostres mitjans perquè s’ha cregut que “no els posem al servei del partit”. Fins i tot en assemblees internes d’ERC, càrrecs importants en el partit, com en Sergi Sabria, s’han dedicat a empastifar La República sense cap més argument que el seu sectarisme. I alguns projectes que teníem han patit les seves conseqüències i alguns treballadors i proveïdors han patit i pateixen els retards en els pagaments, però seguim treballant per millorar aquesta situació, no fallarem en ningú, disculpes a tots els que ens han ajudat i ajuden sobretot amb la seva paciència.
A La República.cat, sempre hem posat els mitjans que editem al servei del país i del procés independentista, i sempre hem dit que sense unitat estratègica no aconseguirem la independència. Sempre ho hem dit amb molta claredat i sempre estarem al costat de la gent, de les entitats i dels líders polítics que treballin sense descans per fer possible la independència. I també sempre denunciarem el “processisme” vingui d’on vingui.
Els mitjans de comunicació que editem, que mai no es desviaran ni un mil·límetre en ser fidels al servei d’aquest poble en la seva lluita per la llibertat i la independència, seguirem fems en la nostra lluita i un servidor, malgrat el sectarisme que s’està imposant, seguiré com a militant d’ERC perquè estic convençut que tenim la capacitat de discernir entre el que es fa a favor d’avançar cap a la independència i el que no.
He escrit aquest editorial amb dolor, però crec que ho devíem als milers de lectors que cada dia ens donen suport i perquè no volem defallir. Volem persistir perquè la raó i la justícia acabi imposant-se i seguirem endavant, que la independència d’aquest país s’ho mereix tot, fins i tot l’editorial més trista.
Postdata: Vam ser dels pocs mitjans de comunicació que ens van mantenir fidels a l’1-O, i vàrem difondre’n la publicitat fins al final. Com a editor de La República, aleshores el Directe.cat, vaig ser citat per l’afer de la publicitat de l’1-O davant la Guàrdia Civil i vaig ser l’únic dels citats que es va negar a declarar per no reconèixer mai aquella persecució. Posteriorment, i sota amenaça de desobediència, vaig ser citat a declarar davant el jutge franquista del 13. Vaig entrar a declarar amb el llaç groc i, com que vaig negar-me a traure-me’l, com m’ordenava el jutge, no em va deixar declarar i em va amenaçar amb desobediència. Ens vam mantenir fidels als nostres principis i la repressió no ens va fer canviar.
