Divendres passat, 14 d’abril, va fer dos anys que la Secció 8a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en una decisió del més pur lawfare, va decidir anul·lar la sentència absolutòria del Jutjat Penal número 11 de Barcelona, que havia absolt els cinc membres de la Sindicatura Electoral del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. La Fiscalia, que des del primer dia va demostrar una obsessió repressora malaltissa contra els cinc acadèmics i juristes de la Sindicatura Electoral, va recórrer la sentencia, i l’Audiència Provincial, sense que s’aportés cap nova prova inculpatòria contra els síndics, va optar, insòlitament i injustament, encomanar-se al dictat de les clavegueres de l’Estat i revocar la sentència. Una decisió sense cap rigor jurídic que no passarà la prova del cotó del Tribunal Europeu de Drets Humans.
Des de llavors fins avui, hem anat preparant una estratègia de defensa jurídica que no només haurà de tornar a demostrar, amb arguments estrictament jurídics, que no es va cometre cap delicte (cosa que saben perfectament la Fiscalia i els magistrats de la Secció 8a de l’Audiència Provincial de Barcelona), sinó que, a més, haurà preveure noves vulneracions de drets fonamentals i, sobretot, haurà de combatre tota mena de tripijocs i de maniobres tèrboles que puguin perpetrar els tribunals que ens hagin de jutjar. És evident que, fins ara, la voluntat de la Fiscalia i de l’Audiència Provincial, lluny del criteri jurídic de la jutgessa que ens va absoldre, és la de perseguir la dissidència política, la d’escarmentar-nos i la d’atacar la llibertat acadèmica que vam exercir en acceptar un encàrrec del Parlament de Catalunya. Un encàrrec que consistia, ni més ni menys, que en vetllar per les garanties d’un referèndum i pel dret de participació dels catalans i les catalanes. La defensa que preparem, per tant, haurà de contemplar els abusos i les trames brutes que hi pugui haver si se’ns segueix aplicant el dret penal de l’enemic.
Després de més de cinc anys i mig de persecució judicial, seguim comptant amb nombrosos suports acadèmics. Hem rebut el suport d’associacions internacionals de ciència política (l’americana, la britànica, la canadenca i la quebequesa), dels rectors de les universitats públiques catalanes, del Departament de Recerca i Universitats, de la Sindicatura de Greuges de Catalunya, de l’Institut d’Estudis Catalans, del Col·legi de Professionals de la Ciència Política i la Sociologia, de diversos col·legis i associacions d’advocats, i de milers de professors, personal d’administració i serveis i alumnes d’universitats catalanes i de la resta del món. Tot aquest suport ha tingut sempre un denominador comú: la defensa de la llibertat acadèmica dels síndics de l’1 d’octubre. De fet, en cap estat democràtic la Fiscalia s’ha dedicat a perseguir acadèmics i juristes nomenats per un Parlament per formar part d’un òrgan electoral encarregat de vetllar per les garanties procedimentals, l’objectivitat, la transparència i el dret de participació. El dia del judici també es va fer, per primera vegada a la Ciutat de la Justícia de Barcelona, un passadís de desenes de juristes togats per mostrar la solidaritat amb el síndics i la petició de justícia.
És evident que, malgrat aquesta guerra bruta contra la llibertat acadèmica, nosaltres seguirem ferms, com hem estat sempre, en la defensa dels valors democràtics, del dret a l’autodeterminació i de la llibertat acadèmica. És molt lamentable patir aquest lawfare contra la nostra llibertat acadèmica i sabem que revocar una sentència absolutòria, com va fer l’Audiència Provincial de Barcelona, pot ser un indici de futura sentència condemnatòria i que ens demanin penes que puguin acabar amb la nostra carrera professional (probablement és el que busquen els repressors), però també tenim molt clar que nosaltres vam acceptar un encàrrec noble del Parlament de Catalunya com a acadèmics, que ens van escollir per la nostra trajectòria acadèmica, que vam assumir la nostra responsabilitat acadèmica, que vam treballar amb rigor acadèmic i que no renunciarem mai a la nostra llibertat acadèmica. Mai!
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
