Portugal és una referència propera: hi compartim latitud, l’origen romànic de la llengua, lligams històrics amb els Borbons (dels quals ells ja se’n van alliberar) i alguna altra (poca) cosa més. Al cap i a la fi, ells són atlàntics i sempre han buscat referències al Regne Unit, mentre que nosaltres som mediterranis.
Des de Catalunya, als portuguesos ens els mirem amb certa enveja. Quan fa uns mesos es va fer pública la comparació dels currículums dels respectius ministres de Sanitat, mentre que el de la portuguesa et feia obrir la boca d’admiració, el d’en Salvador Illa et provocava tremolor i por. A més, aquí a casa nostra, fa força anys que hi ha un crit que triomfa a les manis catalanistes: “L’autonomia que ens cal, és la de Portugal”.
Suposo que aquesta certa “admiració” catalana cap a la causa portuguesa ha estat analitzada per Espanya, i ha decidit que Espanya també mirarà bé Portugal. Només una estupidesa d’aquest nivell pot explicar el fet que Espanya hagi decidit que l’únic dels projectes transfronterers dins del Plans de Recovery&Resilience (Next Generation) de la Unió Europea serà amb Portugal, per tal de col·laborar en projectes ibèrics relatius una xarxa 5G conjunta, projectes d’hidrogen, cadena de valor en bateries, desenvolupament de tecnologia satel·lital, així com vies de comunicació.
El problema no és el projecte en si mateix. El que és un drama és que sigui l’únic projecte transfronterer on per ara hi és Espanya. L’alternativa és un eix França-Alemanya.
Així és com mira Espanya a Europa: mirant a Portugal. En lloc de mirar cap al Nord i que Portugal li vingui darrere per tal d’assegurar-se estar ben connectada a la Unió Europea…
En fi, així ens va, i per això volem marxar. Poc ens passa.
Nota: s’adjunta enllaç al document “Recovery and Resilience Plans for the Next Generation EU” de l’European Institute of Public Administration: www.ja.cat/EIPA
Carles Salvadó
