Molt se n’està parlant, de les intencions de l’Assemblea Nacional Catalana de promoure una candidatura a la presidència del Futbol Club Barcelona. Es posa com a exemple el moviment impulsat des de l’ANC anomenat Eines de País, que va permetre una presidència de la Cambra de Comerç compromesa amb la voluntat popular de l’1 d’octubre.
Però té sentit fer quelcom similar per a la presidència del FCB?
Fins a quin punt un moviment associatiu com l’ANC, que té com a objectiu l’assoliment d’un Estat català ha d’influir en certs àmbits socials? On són, les fronteres?
Promoure l’existència de llistes electorals, i/o donar suport a algunes d’elles, sembla que té sentit. El fet d’impulsar la participació de nous actors en sectors com l’activitat econòmica, ja sigui en cambres de comerç o en sindicats, personalment també em sembla adient.
Ara bé, arribar a promoure el mateix en un club esportiu crec que és passar de la ratlla.
Sóc conscient que el Barça és més que un club. Però crec que ho és, principalment, perquè molta gent projecta en aquest club esportiu la frustració per la inexistència d’una selecció nacional pròpia.
Diuen, diuen, diuen… que un president del Barça mana més que un conseller de la Generalitat. I a efectes de representativitat, segur que li és més fàcil fer una visita a la Casa Blanca al Sr. Bartomeu que no pas al MHP Torra.
Dit això, el futur pel qual voldria treballar és el d’un país on la representativitat del país la tingui qui l’ha de tenir. Fet compatible amb mantenir un FCB com a millor club del món, segons els meus ulls culers.
Una situació irregular de sortida no pot ni ha de condicionar el futur ideal que busquem. I per tant, hem de ser curosos a no dedicar ara esforços en allò que no volem consolidar en el futur.
Carles Salvadó
