Té el seu punt d’ironia el fet que sigui precisament un francès i català, com en Manuel Valls, el que s’erigeixi com a salvador de la dreta neofalangista espanyola per a conquerir, no pas conquistar, la ciutat de Barcelona. Es cert que Stalin era georgià o Hitler era austríac i ambdós han passat a la historia com els pitjors dels russos o dels alemanys. Cap d’ells va dubtar en fer un us interessat i excloent dels nacionalismes supremacistes -aquí si senyors de Ciutadans- rus i alemany. Com sigui devia tenir raó Billy Wylder, austríac jueu, quan deia que els austríacs eren el poble mes intel·ligent del món car havien fet passar per alemany Hitler i, per contra, Beethoven -nat a Bonn- per austríac. La cosa no deixa de tenir la seva sorna.
Òbviament, seria injust posar al mateix nivell Valls, arribista vanitós fins al carall de la vela, amb potser els dos assassins més terribles de la historia de la humanitat. Però es realment sorprenent, si a aquestes alçades quelcom ens pot dispensar alguna sorpresa, el fet que un exprimer ministre de França, quan la seva carrera política prenia viaranys cada cop mes crepusculars, desembarqui a Barcelona per presentar-se com a esperança blanca de la dreta que més odia Catalunya i la catalanitat. Si en el passat Valls s’hagués mostrat ressentit amb Catalunya podríem pensar que com en un bon “spaghetti western” -ell que també te sang italiana- que tenia un compte pendent amb els catalans, però la realitat no sembla anar cap aquí i la seva empresa te molt a veure amb oportunisme i egolatria i necessitat perenne i malaltissa de notorietat. Els francesos que no deuen ser ximples, ja que aquí alguns els hi compren certes idees i persones, ens envien una sort de futbolista amb edat d’anar a Qatar o al Japó més que no pas al Camp Nou o al Bernabeu.
Aquesta operació mediàtica i política, contuberni de jacobins i cucurutxos d’una banda i altra dels Pirineus, ens porta a afirmar que els espanyolistes no fallen mai i sempre ens acaben ajudant. No volgudament òbviament. Dic aixo, perquè Valls es un home que va a la seva, no té amics només interessos i, ben aviat, demostrarà que determinats posicionaments ultraespanyolistes -com els de la colla del 155- no van amb ell. No pas per convicció o ideal -ja que no gaudeix d’aquests atributs- sinó per interès o càlcul polítics. Els noms que han sortit de la seva llista política o els seus assessors ja apunten en aquesta direcció i enlloc d’un Quisling -que per mi ho es- els pot sortir un Pancho Villa d’accent francès i despectiva mirada, igualment d’incontrolat, que no d’esbojarrat, com el bandit i revolucionari mexicà. Temps al temps.
La llàstima es que els catalans independentistes i demòcrates, rares vegades aprofiten positivament les nombroses ocasions que ens brinda la fera espanyolista. Tenim una tendència tan innata com insana per la divisió i fragmentació i, es clar, els espanyols no ens guanyen mai, car som incontrolables, però nosaltres fem el possible -com en el passat mes d’octubre 2017- perquè tot acabi amb unes taules. Unes taules, aixo es la intel·ligència, que les hauríem de trobar si volem reeixir el nostre anhel independentista en forma de república. Que aquestes alçades, després de l’experiència amb la Colau costi d’entendre que a determinats llocs del país i en el marc d’unes municipals, i a Barcelona en especial per la seva enorme importància com a capital de Catalunya, els independentistes hem d’anar units, palesa al meu entendre, que no volem guanyar o, millor dit, que les nostres elits polítiques, cada cop representen menys el clam i sentiment popular a favor de la nostra llibertat nacional i que malviuen aspirant a l’etern processisme: oceà de prebendes i menjadores. Quants cops hem sentim allò del divideix i venceràs, com un savi adagi que ens arriba de l’antiguitat clàssica i i quants altres cops hem relliscat amb la mateixa pedra de la manca d’unitat. Ara, encara ho podem arreglar, sorgint els descosits que hi s’hagin pogut produir i llimant les asprors d’un moment, admetem-ho especialment confús. Però ben aviat, posar-hi remei, serà massa tard, i ho lamentarem tots, en especial els que volem posar fi al procés per veure la independència.
