L’any 2016, quan Rajoy havia perdut la majoria absoluta, el PSOE només es podia permetre intentar governar amb Cs. De fet, es varen repetir les eleccions perquè Pedro Sánchez no volia pactar amb Podemos tot i ser la majoria més viable: sumaven més diputats que quan es va aprovar la moció de censura que va posar fi al govern de Rajoy (que per cert havia facilitat el mateix PSOE). El tema de Catalunya era tan tòxic que Sánchez no volia els vots independentistes ni gratis.
I ara, com hem arribat a la situació en què el govern del PSOE està totalment a la seua zona de confort fent-se fotos amb el govern suposadament independentista? Com hem passat de provocar unes eleccions espanyoles (l’any 2019) perquè els partits independentistes no volien donar els seus vots a canvi de res a regalar-los per tal que Sánchez apliqui el seu programa contra Catalunya? És pel pacte dels indults que va confessar el president Aragonès?
És cert que el pacte d’investidura en teoria era a canvi de la faula de diàleg (he escrit faula en comptes de taula expressament). Però quan el mateix president espanyol diu que no cal reunir-la perquè el tema de Catalunya ja està arreglat, està dient que ha assolit el seu objectiu. Un objectiu que no ha estat mai resoldre “el conflicte polític” sinó desactivar l’independentisme institucional.
Per cert, que això de parlar de “conflicte polític” com a eufemisme per no referir-se a la independència, o almenys el dret d’autodeterminació és una altra manera de fer-li la feina al PSOE. Tu parles de “conflicte” i ells parlen de “retrobament”. És a dir, ens hem barallat i ara cal reconciliar-nos. Bingo. L’independentisme governamental presoner del marc mental que interessa al PSOE també en això.
A vegades penso que ni fet expressament i cobrant no seria concebible que algú pogués fer-li la feina al PSOE amb més eficàcia que ERC i el govern que presideixen. Aquest és l’independentisme que li convé a Espanya. No fa res per arribar a la independència, desactiva la mobilització i es posa al servei del govern espanyol a canvi de res. Bé, si va ser a canvi dels indults, seria a canvi de res que es pugui explicar. Però ja ens entenem.
Arribats al punt que és tan obvi que una part de l’independentisme li està fent la feina a l’adversari, és lícit començar-se a preguntar quina unitat d’acció es pot assolir amb qui promou una estratègia tan contraproduent i fracassada. De fet, cada vegada és més difícil entendre la submissió dels actuals dirigents de Junts a l’estratègia errònia d’ERC. Si no és, ai las!, que tenen raó els propagandistes que diuen que en realitat no hi ha diferències estratègiques sinó que en el fons estan d’acord i difereixen en el relat per vendre-les.
ERC té la dubtosa virtut d’errar quasi sempre l’estratègia. Fa molts anys, si no ho ha fet tota la vida. Per això és tan pertorbador que reiteradament els de Junts acabin arrossegats a la mateixa estratègia d’ERC, ni que sigui protestant. A veure si resultarà que l’ERC més convergent de la història ha aconseguit seduir els gens convergents de molts quadres directius actuals de Junts. Ara mateix no em venen al cap altres explicacions.
En política ja se sap que les coses poden canviar molt ràpidament, però ara mateix semblaria que tenim PSOE per una llarga temporada. Els regals no només li vénen de Catalunya, sinó també d’una dreta espanyola dividida com feia molt de temps que no ho estava. I que li salva les votacions importants encara que sigui per error. Per no parlar d’un soci de govern, Podemos, cada vegada més invisible i irrellevant.
El risc que té el PSOE ara mateix és, paradoxalment, que potser pacificar Catalunya no és la millor estratègia per als seus interessos electorals. És cert que els seus dirigents tenen pànic a perdre vots per semblar massa fluixos amb l’independentisme. Però en realitat la història demostra que el plet català ha fet guanyar més eleccions a l’esquerra espanyola de les que li ha fet perdre. Si més no per la tendència a votar-los a canvi de res d’una part del catalanisme quan el fantasma de la dreta anticatalana es fa present.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
