Una equació bàsica en metodologia de la qualitat de serveis és aquella que diu que el nivell de satisfacció és igual al valor de l’experiència en rebre el servei menys el valor del que esperàvem rebre. És a dir, si jo vaig a un hotel de màxima categoria, del servei del qual esperava un 10 i, en canvi, el servei rebut pot tenir una qualificació de 6, el nivell de satisfacció serà de menys 4, és a dir, jo estaré insatisfet perquè esperava més del que m’han donat.
Una cosa així és el que està passant actualment amb la COVID. S’han transmès un missatge erroni. S’ha gestionat malament la comunicació. Ens han anat dient i ens han transmès la idea que la pandèmia, amb les vacunes, ja estava sota control i s’han retirat pràcticament totes les restriccions i ara, quan ens han venut un estiu quasi “normal”, quan s’ha obert el lleure nocturn, quan se’ns ha dit que no cal portar mascareta a l’aire lliure. Ara, enfront de la realitat, enfront que la pandèmia no tan sols no s’ha acabat, sinó que les xifres d’infectats són més altes que mai, encara que, afortunadament, la gravetat i les conseqüències són menors que en les onades anteriors. Ara, estem decebuts, dolguts, insatisfets. Se’ns han donat unes expectatives falses i l’equació de la qualitat és notablement negativa.
Quan mirem els indicadors, les xifres i els gràfics veiem una representació de la realitat en un moment determinat i/o la seva evolució en el temps, però no veiem el futur. A partir de les projeccions i els models matemàtics podem intuir aquest futur, sempre que els paràmetres que els configuren no variïn. Però si sortim al carrer i observem no veiem una representació de la realitat, sinó la realitat mateixa.
Veient els indicadors de mesos anteriors veiem que el COVID 19, tot i no tenir una velocitat com la que voldríem, o s’estancaven, o anaven millorant o, com a mínim, no empitjoraven. A més, la vacunació, la tot poderosa vacunació, els tests d’antígens i la no menys famosa immunitat de grup estaven a tocar. Però si sortíem al carrer i miràvem la realitat veiem que allò no podia anar bé si no variàvem les condicions, diguessin el que diguessin els indicadors.
Això és el que passa quan es prenen les decisions d’acord amb gràfics, indicadors, models matemàtics i pressions econòmiques i no observant la realitat. Es veia venir passejant pel carrer: agrupacions de gent sense distància, sense mascareta, i una població, bàsicament jove i no vacunada, fent grans concentracions i festes alcohòliques sense respectar les distàncies, sense mesures protectores, com si no passes res. Festivals. Discos. Viatges de final de curs. Revetlles… Ens crèiem que passaria de llarg?
El que ha passat, diuen, és que els joves són inconscients i insolidaris, que no estan vacunats, que la variant delta… Però els joves, la majoria dels joves, no són insolidaris ni inconscients. És que la tensió dels tancaments i les restriccions els han castigat durament i, en donar-se uns missatges tendenciosos, no verídics, s’ho han cregut, malgrat les advertències, poc destacades, de la majoria del món científic. S’ha obert la porta del galliner i totes les gallines han sortit corrents. Però algú ha obert la posta del galliner. Les gallines han fet el que es podia esperar que fessin. I disculpeu la comparació. NO parlem de gallines. Parlem de persones, joves i no tan joves.
Responsabilitzar moralment als infectats i malalts implica intel·lectualment una desresponsabilització de la mateixa medicina, de les autoritats mèdiques i de les Administracions. És una excusa. És fals. La gent està fent allò que, per activa o per passiva, els hi hem transmès que podien fer.
Quan jo era jove hi havia un ball que es deia “la yenka” i que consistia, bàsicament a fer ara un salt a la dreta, ara un a l’esquerra, ara un salt endavant, ara un endarrere i, per últim, tres salts més. Si no el coneixeu, us recomano visualitzar-lo a youtube.
Ara, més d’un any després de Wuhan, ja sabem, no del tot, però si força, que és el virus i que podem esperar d’ell. Hauríem de saber el que de veritat funciona i el que no tant. Ja sabem que la pela és la pela, però també hauríem de saber que per “salvar l’estiu” ens estem carregant l’estiu i, de passada, l’atenció primària i, també, els hospitals. I també als professionals de la salut que ja no poden donar més de si. Malgrat tot, seguim ballant la yenka: a la dreta, a l’esquerra, endavant, endarrere i un dos tres. I, ara, no és gens divertit.
