A ningú se li pot negar el dret a canviar. Anguita deia que el canvi és dolorós i que per això n’hi ha molts que es resisteixen a evolucionar. El que hem vist aquesta setmana al Congrés dels Diputats amb la moció de censura i el candidat que ha presentat VOX ha estat un espectacle difícil de digerir. Combinació de certa desesperació política per treure el cap i l’ego d’algú que, camuflant-ho d’un “últim favor a la pàtria”, ha evidenciat més un naufragi moral degradant que no pas una evolució ideològica real.
El candidat a La Moncloa per VOX, Ramón Tamames, va desgranar a l’hemicicle tot un memorial de greuges contra el “Gobierno socialcomunista de PSOE-UP” farcit de dades però sense cap mena de proposta concreta. Això sí, com a leitmotiv reiterat la defensa de l’article 2 de la Constitució. La intocable “indissoluble unitat de la Nació espanyola” i el “constitucionalisme”. Tamames, de 89 anys, Exmilitant del PCE i autoetiquetat com a intel·lectual constitucionalista ha estat l’home de palla que ha utilitzat Abascal per intentar assimilar la seva força política a un soci viable per un futur govern central. Entre VOX i el candidat han muntat un sainet que se’ls ha fet llarg, molt llarg. Hom no s’atreveix a dir si més a Tamames o als proponents que anaven veient, minut a minut, com el candidat es desmuntava i podia sortir-los amb qualsevol exabrupte -qui sap si acabant cantant la internacional-.
Una moció en la que el principal grup de la oposició ha estat desaparegut i el teòric rival a batre, el president del Govern, ha estat capaç de fer com en una clau de judo tot aprofitant-la per convertir-la en un acte preelectoral per parlar del que més l’hi convenia i apuntalar la que vol que sigui la seva sòcia prioritària: Yolanda Díaz. Sigui com sigui, el moviment d’Abascal a la desesperada, no ha aconseguit cap dels objectius que es proposava. Ni els ha centrat, ni els ha donat una visibilitat útil. Ben al contrari, la imatge ha estat de decrepitud general del seu espai.
El portaveu dels republicans a Madrid, Gabriel Rufián va engegar una bona invectiva als de verd tot llistant totes les mesures socials a les que s’han oposat mentre s’omplen la boca amb proclames patriòtiques enjoiats amb polseres “rojigualdes”. Rufián es va dirigir al quasi nonagenari candidat tot recordant-l’hi quins antecedents -penals i polítics- filofeixistes tenen alguns dels seus avaladors a la seva candidatura i va fer referència a l'”evolució” ideològica del professor tot recriminant-l’hi haver passat del “antes roja que rota” al “antes facha que rota”.
El de Santa Coloma de Gramenet va etzibar-l’hi al prohom com n’és de discutible això d’utilitzar cites de Machado mentre s’invoca el “ni bons ni dolents” per referir-se a la Guerra Civil quan un poeta universal com Lorca continua en una fossa i en canvi Queipo de Llano, un assassí, continuava fins fa poc en una basílica. Rufián té clar que per ser un autèntic front antifeixista i perquè la ciutadania percebi el republicanisme, l’independentisme i l’esquerra com una opció vàlida, cal que militi en la utilitat valenta, molt més enllà de les banderes i dels símbols. Que, com diu sempre, ni curen ni alimenten.
La única cosa útil que ha fet VOX aquesta setmana ha estat enfonsar-se una mica més en la seva pròpia misèria moral i demostrar que envellir bé és una virtut de la que no tothom gaudeix. No en va, el propi portaveu colomenc va acabar la seva intervenció en una frase que quedarà per la història del parlamentarisme: “es pot envellir com Maruja Torres o com Ramón Tamames”.
