Es parla molt de les fases de la desescalada en relació a la Covid-19 i hem oblidat ja les fases per la desescalada de Catalunya respecte l’Estat espanyol. Aquest article va d’independència i de com ha pintat el camí ERC per arribar-hi.
Sí, ja sé que hi ha molt soroll ambiental que no permet copsar de forma nítida què hem de fer o, dit en paraules processistes, quin és el full de ruta per assolir la independència. Aquest soroll, més enllà del tsunami (aquest de veritat) que ha estat la pandèmia i que s’ha emportat pel davant totes les agendes polítiques, és la distorsió d’algunes veus d’històrics militants d’ERC que des dels seus altaveus mediàtics privilegiats enlluernen amb el seu verb pirotècnic la percepció de la veritable orientació estratègica del partit republicà. Aquesta orientació està definida, debatuda i votada en el document de la Ponència Política d’ERC que va sorgir del darrer Congrés del partit celebrat a pocs dies del passat Nadal. D’acord amb la Ponència, el desconfinament de Catalunya respecte l’estat espanyol s’hauria de fer en tres etapes que, en termes pandèmics em permeto qualificar-les de “fases”.
Així, en la fase 1 de la desescalada de Catalunya, es preveu la via pactada i negociada amb l’estat, si bé aquest escenari es considera “impossible, atesa les reiterades negatives de l’estat espanyol”. Però tot i així no s’ha volgut renunciar a tenir aquesta via oberta per allò de que “mai deixarem d’aixecar la bandera del diàleg i de la negociació i d’assenyalar que és l’estat espanyol, independentment del color del seu govern, que ha deixat la cadira buida per massa anys i no té oferta política a fer a Catalunya”. En coherència amb això, va semblar lògic condicionar la investidura de Pedro Sánchez a que aquest acceptés asseure’s en una mesa de negociació per tractar el conflicte polític, és a dir, del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Però a partir de la investidura han passat coses que han fulminat la fase 1. La primera va ser l’incompliment del govern del PSOE del seu compromís a asseure’s a la mesa de negociació amb els terminis i continguts esperats. La segona cosa, ha estat la gestió de la pandèmia de forma recentralitzadora, aplicant un 155 encobert, militaritzat la gestió, decidint unilateralment, fent cas omís a les peticions de la Generalitat i actuant per la via unilateral. I, per si això no fos suficient, ha optat per pactar amb Ciutadans les condicions de l’estat d’alarma. Per tant, aquesta fase està amortitzada, cremada i finiquitada. El més raonable és passar ja a la segona fase del desconfinament sobiranista.
La fase 2 passa per forçar la convocatòria del referèndum. Per aconseguir-ho, és imprescindible fer-nos forts a casa nostra per tal “que l’estat espanyol no tingui cap altra alternativa que avenir-se a pactar una solució democràtica basada en l’autodeterminació”. Per pressionar l’Estat espanyol a moure’s de les seves “posicions intransigents i poc democràtiques” cal reprendre les mobilitzacions constant, amb accions de desobediència civil i de lluita no violenta, més l’enfortiment de les institucions catalanes, tot això acompanyat per l’avenç reiterat a les urnes i les complicitats i avals internacionals, com la via per aconseguir-ho. Des del meu punt de vista aquesta segona fase comporta establir la mesa de diàleg a Catalunya on siguem capaços, tots aquells favorables a l’exercici del dret a l’autodeterminació, de posar-nos d’acord en establir la definició de les actuacions estratègiques. Catalunya ha d’actuar, especialment cara a l’exterior, amb una única veu i amb mentalitat d’Estat. Necessàriament aquesta etapa ha de tenir un calendari i, inevitablement, una termini de caducitat.
Finalment, l’estratègia d’ERC contempla una fase 3 (i última) que consisteix en fer un referèndum unilateralment: tornar-lo a fer sense acord amb l’estat. És evident que no és aquest l’escenari desitjat per això cal treballar intensament “per generar les condicions per fer un referèndum, en la lògica d’enfortir-nos i preparar-nos per fer-lo inevitable, però malgrat això l’estat és incapaç de moure’s ni un mil·límetre, és possible que aconseguim uns suports, unes majories i una força interna i externa que es permetin convocar un nou referèndum”.
Em fa l’efecte que hores d’ara ERC és l’únic partit que ha posat sobre la taula una estratègia nítida per avançar cap a la independència. Però el que necessitem alhora és que qui l’ha de posar a la pràctica no distorsioni la seva implementació allargassant artificialment la fase 1 i transmetent la impressió que és justament ERC qui no té voluntat d’avançar. Per aquest motiu demano que passem ja a la fase 2 i convoquem, sense dilacions ni excuses, una mesa de diàleg a Catalunya entre les forces sobiranistes on es defineixi, entre altres extrems, la cerca de complicitats internacionals.
