Hi ha periodistes, hi ha mitjans, que quan no els agrada el que està passant fan l’orni i t’acaben parlant d’una altra cosa, fan molta gràcia. Perquè consideren que són tan importants que l’essencial de l’actualitat només ells la determinen. Continuen vivint com abans de l’internet i això no pot ser. Com quan apareixen noves evidències de la corrupció de Joan Carles I i les eviten. O com quan es confirma documentalment la responsabilitat política de Felipe González en la trama dels GAL i callen. És el que se’n diu una maniobra de distracció o allò tan bonic de Fernando Arrabal celebrant la cerimònia de la confusió. Una de les possibilitats més habituals i suades consisteix, per exemple, en parlar del futur, en fer pronòstics com si fossin l’home del temps —o caldria dir ‘persona del temps’?— o les pitonisses o éssers pitonissos. Enric Juliana, per exemple, hi té una certa tirada. No l’encerta mai, està acreditat que no en sap res del futur, però quina importància té això? L’horòscop de La Vanguardia tampoc no aconsegueix preveure mai l’esdevenidor i bé que es publica cada dia. L’important és això, som al cap del carrer, que el diari es publiqui cada dia, omplir-lo de paraules, que vagi bullint l’olla i cobrar a final de mes. Aquí no hi ha quart poder, aquí els mitjans serveixen només per consolidar els poderosos i, si pot ser, manipular una mica l’opinió pública, o sigui, el personal, perquè repeteixi les consignes antigues, les de la gent d’ordre. Per exemple, que els catalans som tots una colla de fenicis, d’interessats. Barcelona és bona si la bossa sona, deien sempre els franquistes. “Com a bona societat mercantil” deia l’altre dia Juliana, a l’hora de la veritat, quan Angela Merkel obri el portamonedes, aquí tothom pararà la mà i s’haurà acabat la conya independentista. Perquè som una societat prostituïda. “Gairebé tots els candidats a la presidència de la Generalitat tindran perfil gestor i un telèfon de la fundació Konrad Adenauer a l’agenda. Els independentistes no deixaran de ser-ho, però tindran un altre accent.” Si el telèfon del que parla l’eximi periodista és el de Wilhelm Hofmeister, potser no caldrà. Des que la cancellera Merkel va fer caure el govern de Turíngia de Thomas Kemmerich i va fulminar, ni més ni menys que la seva successora, Annegret Kramp-Karrenbauer, les coses a la CDU es miren amb una miqueta més de moderació. De pragmatisme. Per no semblar nazis, alguns alemanys comencen pensar que potser no calen tants actes de fe. Comencen a separar-se de les tesis de l’espanyolíssim Partit Popular. Aviat més en sintonia amb Alternativa per Alemanya (AfD) a través dels pactes amb Vox que dels cristianodemòcrates de Merkel. No tot són els diners. Una vegada Anna Grau li va dir això mateix a Juliana, en directe, per televisió, i se li va emprenyar com una abella.
Un altre tipus de venedor de fum, de pitonís és el pitonís retòric. El que parla sense dir res com l’estimat Cantinflas o com Jordi Amat fent previsions de futur econòmic a propòsit de la denominada quarta revolució industrial, de la qual pretén parlar sense conèixer-la. Efectivament, la peça periodística de l’altre dia era un prodigi de desvergonyiment i de vacuïtat ultramuntana sobre el futur, és a dir, sobre el que encara no és. Pendent sempre del que diran, del voler quedar bé, del que Amat anomena ser “centre de referència”, com si la referencialitat fos un valor despullat dels resultats quantificables de l’economia real. Jutgin vostès mateixos la qualitat d’aquesta, diguem-ne, prosa. De situar una empresa en un determinat lloc, per exemple, Amat en diu “que fos l’hàbitat” i del R+D en fa un pompós “laboratori on les empreses establissin vincles amb la investigació puntera”. Com si hi existís cap investigació real despuntada i desvinculada. Com més grandiloqüent és el llenguatge més ridícul es mostra fora del deliri argumental, fora de l’autosatisfacció lèxica: fa servir l’expressió “nòdul arquitectònic memorable” per no dir, simplement, un edifici vistós, o de la normal col·laboració entre la Universitat de Cornell amb l’institut Technion d’Israel en fa, que bufin les trompetes, atenció, “un ecosistema d’innovació autosuficient que és una aposta de futur per lluitar pel lideratge tecnològic global”. Fixeu-vos com el llenguatge falsament tècnic és el propi del xarlatà sense complexos. Com si fossin possibles els ecosistemes no autosuficients, com si el lideratge fos un objectiu del programa i no una conseqüència dels bons resultats en innovació tecnològica. Aquesta innovació inevitable, desitjable, que, segons Jordi Amat, transformarà, fins i tot la noció mateixa de subjecte. Esperem que sigui així, i que la necessitat de prepotència, de presumir, d’egocentrisme d’alguns periodistes no continuï espatllant la raça humana. Que el periodisme que ha de venir no li perdi el respecte al lector, al llenguatge, a la veracitat. Que La Vanguardia no influeix gens ni la llegeix ningú, ni els mateixos que l’escriuen, cada cop es fa més evident. Degenerativament.
