Per a la meva generació, els nascuts el 1980, hi ha diverses personalitats que varen formar part d’un marc mental que estructurava el món, i que representaren una continuïtat temporal des que varem tenir us de raó fins que varem ser adults. Referents, al voltant dels quals, configurem una visió, probablement sesgada o incomplerta, però molt il·lustrativa, del que representava Catalunya i el món. Alguns d’aquests referents eren persones com Jordi Pujol, que governa Catalunya des que naixem fins que som persones que voten amb convicció; Josep Lluís Nuñez, que representa una gestió modélica d’un Barça internacionalista, proper i emotiu; el Sant Pare Joan Pau II, del que emana l’estructura nuclear de l’Església en la que ens eduquen; i Elisabet II com a personalitat històrica internacional, que exemplifica la continuïtat història de segles i que ens apropa al naixement de l’Europa moderna. De tots ells, només Elisabet II segueix governant, el que suposa el darrer engranatge d’una cadena que encara ens aferra al segle XX.
Aquest conjunt heterogeni al qual cadascu hi afegirà un o altre nom més, tot format per personalitats amb un marcat caràcter, anirà escolant-se entre les nostres mans a l’inici del segle XXI. En descobrirem els clarobscurs. Ens acostumarem a qüestionar-los. I fins i tot a trobar-nos còmodes amb certes critiques obertes de tota oposició que, malgrat tot, a vegades n’encerta alguna. Entendrem que Núñez i Navarro no era la pedra filosofal que tot ho convertia en or. Que Joan Pau II havia dominat sovint amb destresa fèrria i antiquada les iniciatives de progrés i canvi a l’interior de l’Església. O que a la cort britànica hi havia més llàgrimes que perles.
I aferrats a no fer caure més mites, ens hem conjurat per a que el President Pujol no acabés, com els altres referents de la darrera generació pre-virtual, en un fangar adobat per la piulada fàcil, la venjança treballada i el titular incert. I després d’uns quants anys de que uns quants varem formar l’Associació Tagamanent, d’existència de diversos grups de WhatsApp amb discussions i debat a l’entorn de Pujol, de bona feina de l’Associació Serviol, de posar en valor les seves polítiques públiques en conferències i debats, i de la feina anònima d’un conjunt de persones, algunes vinculades a la trajectòria del President Pujol, i altres que hi hem arribat després d’una reflexió profunda, podem celebrar que ha valgut la pena.
Després de la travessia d’un desert complicat en que a Pujol se l’ha acusat de tot i més, després de llegir centenars de titulars de premsa pirotècnica, i després d’informes que parlaven de Suissa o de Panamà, l’únic del que es pot acusar el MH President Pujol, avui 9 de juny de 2020, dia del seu 90è aniversari, és de no haver-se preocupat de regularitzar una deixa amb diners familiars, d’herències pretèrites, guardat a Andorra en èpoques de dictadors, cops d’estat, i torturadors.
I malgrat que en aquest temps, totes les tietes catalanes han sabut que en tot aquest assumpte hi havia més pà que formatge, moltes han caigut en la temptació de deixar-se endur per aquesta veu col·lectiva que condemna, opina, i ho sap tot. Perquè ho diu la premsa. Ho diu tothom. És profecia.
Ho deien els de l’esquerra verda, que li tenien ganes. I els de l’Espanya profunda, que no perdonaran mai el que ha representat Pujol per Catalunya. I l’Espanya progre, exactament pel mateix. I els socialistes catalans, perquè el 80 havien d’haver guanyat ells segons la seva moralitat pretesament superior. I l’esquerra catalana i republicana, a qui ja va ve desgastar barroerament a qui més va fer per la sobirania de Catalunya en el darrer segle.
Aquests dies, desenes dels opinadors nacionals s’han apressat a escriure els seus articles a la premsa i als mitjans aprofitant l’efemèride dels 90 anys del MH President. I els que mai hem deixat de creure en el President veiem, amb molta il·lusió, com la gent comença a entrar en raó. I el que abans era negació absoluta ara és un “però”. I el que fa cinc anys eren abrandats articles contra Pujol avui són posicionaments més neutres, posant en valor el llegat. Durant aquests anys, parlar de Pujol, les seves polítiques públiques, els seus valors, la seva importància històrica per a Catalunya, ha estat una rara avis i alguns ho han vist com una provocació. Ha estat, per a nosaltres, una militància complicada però un convenciment creixent.
Sens dubte, com més se’n parla, més a prop estem de la veritat. O, si més no, d’un ideal de justícia que ha de retornar al Molt Honorable President Pujol tota la honorabilitat que mereix la seva obra de govern i llegat. Hem aconseguit mantenir aquest referent de país, i encara ho seguirem fent i anirem convencent més gent. Som la última generació que podrà gaudir d’una ment privilegiada que ha ajudat a construir el país, i no podem renunciar a la seva conversa, als seus articles, al seu punt de vista. Benvingut aquest autoconfinament, perquè ens ha servit per apropar-nos molt més a l’home.
Catalunya, més d’hora que tard, retornarà a Pujol l’honorabilitat que mai havia hagut de perdre per culpa de la demagògia d’uns, sempre esperant el moment, i de la manca de fermesa d’altres, -alguns massa propers-, que ja comencen a rectificar.
Moltes felicitats, President
