Comparteixo totalment la reflexió de l’Elisenda Paluzie quan diu que els indults no seran cap èxit. Seran, això sí, un èxit per a un limitat nombre de persones concretes. I per elles individualment i per les seves famílies caldrà alegrar-se. Per això val la pena distingir quan estem valorant la situació des d’una perspectiva humana i personal de la valoració política, per al conjunt de la societat, dels fets. Des del meu punt de vista, moltes de les decisions en aquest conflicte han estat preses més des de la perspectiva personal que des de la perspectiva política. Decisions com ara lliurar-se voluntàriament a les autoritats judicials espanyoles, accedir a declarar en castellà, clamar per una amnistia (o per un indult) són totes elles actituds molt lícites i comprensibles des d’un punt de vista personal. Però totes aquestes decisions estan molt lluny de l’acció política i en la mesura que s’opta per aquest tipus de mesures s’està renunciant a la condició de pres polític, ja que s’anteposa la situació individual a la col·lectiva i, per tant, passen a comportar-se com a presos comuns. I ja sabem que l’obligació de qualsevol pres comú és sortir de la presó al preu que sigui.
Un amic em deia que un eventual indult (ni que sigui parcial) serà interpretat des de la banda dels partits independentistes com un èxit polític de la taula de negociació. Des de la banda espanyola hauran de fer el seu paper per reforçar aquesta idea d’èxit. Per tant, malgrat els indults no tenen res a veure amb la independència ni amb el dret a l’autodeterminació, és imprescindible que la dreta espanyola sobreactuï el màxim possible contra els indults ja que d’aquesta forma els hi estarà donant una magnitud política que en realitat no tenen. Aquesta sobreactuació de la dreta no farà més que reforçar el gest magnànim del PSOE alhora que servirà per a què l’independentisme ho presenti com un gran triomf i com un “pas endavant”. Aquest “èxit” de la taula de negociació (falcada per la dreta i l’esquerra) serà el que justificarà la seva continuïtat per tal d’assolir noves fites. I les noves fites que vindran serà la proposta d’un referèndum a Catalunya. Això, novament tornarà a encendre la dreta espanyola (“teatro del bueno”) que el presentarà com a un referèndum d’autodeterminació. La realitat serà que aquest referèndum ho serà per a una reforma estatutària i de finançament que únicament servirà per a reafirma Catalunya com a comunitat autònoma del Regne d’Espanya. No serà en cap cas un referèndum d’autodeterminació en el què únicament hi ha lloc a una pregunta (vols la independència de Catalunya?) i una resposta binària: sí o no.
No estic segur si el meu amic encertarà el seu pronòstic perquè el resultat seria una jugada mestre de l’unionisme. Es desactivaria la internalització del conflicte perquè Espanya no només indulta els presos sinó que acceptaria un referèndum. Els processistes de torn s’hi sumaran encantats. Però un govern independentista amb l’autodeterminació com a punta de llança no ho acceptaria mai això, oi?
