La llei és i ha estat sempre el darrer i òptim refugi dels opressors i dels canalles. Fins i tot les dictadures i autocràcies més infames, han legislat profusament perquè allò que aconsegueix esdevenir llei ja gaudeix d’un plus de respectabilitat i legitimitat que li atorga molta més força coercitiva. Saben que quan la tirania gaudeix d’emparament legal sovint s’estalvia d’haver d’emprar la violència, perquè les togues sempre reprimeixen més pulcrament que els porres o els fusells.
De fet, totes les injustícies, els abusos i els crims de la història de la humanitat han gaudit de perfecte suport jurídic. L’esclavitud, l’imperialisme, la xenofòbia, la discriminació de la dona, el monoteisme, l’explotació laboral o el treball infantil, per exemple, han estat ben legals i i en bona part del planeta encara ho són.
Les lleis no són altra cosa que la institucionalització formal plasmada en un text d’unes determinades relacions de poder. Si el poder d’on emanen és despòtic, injust, antidemocràtic o abusiu, les lleis indefectiblement també ho seran. Si, en canvi, el poder que les inspira és democràtic, just i equànime, les lleis restaran impregnades amb tota seguretat d’aquests atributs. Per tant, les lleis no garanteixen mai en abstracte la democràcia, la justícia i l’equanimitat, perquè només poden garantir-les les lleis democràtiques, justes i equànimes i aplicades per òrgans impregnats també d’aquests valors.
D’altra banda, per molt que l’espanyolisme polític, acadèmic i jurídic proclami que la llei és el fonament de la democràcia, no aconseguirà amagar que la llei l’únic que fa es articular-la i evitar-ne les arbitrarietats, perquè el fonament de debò rau en el vot dipositat a les urnes en un règim de pluralisme ideològic i llibertat.
Els catalans amb consciència i vocació nacional que considerem Catalunya un subjecte polític amb dret a decidir el seu futur, malgrat constituir una majoria clara ( que va més enllà dels independentistes) som les principals víctimes de les lleis i de l’estat de dret espanyols. En som perquè per a les seves lleis i el seu estat de dret senzillament no existim com a catalans nacionals, no som res i no tenim dret a res. Fora, doncs, de la nostra condició de súbdits forçosos del Regne d’Espanya, no podem exercir cap dret col·lectiu ni reivindicar cap mena de sobirania. Això provoca que pel que a les nacions, l’estat de dret espanyol esdevé, en realitat, un dret d’estat que atorga a la majoria nacional que l’ha usurpat la potestat de subjugar la resta de pobles. La democràcia i l’estat de dret dels EEUU de mitjans del segle passat constituïen un exemple en molts aspectes, però en mans de la majoria blanca esdevenien, de fet, un fastigós i sofisticat instrument per oprimir brutalment la minoria negra.
Com tots els opressors institucionalitzats, els espanyolistes, amb tota la barra, ens repten a modificar la legalitat si volem exercir el nostre dret a autodeterminar-nos. Canvieu la llei, ens etziben, o sinó passeu per l’adreçador. Evidentment, saben perfectament que una minoria nacional que alhora és una minoria demogràfica, mai no pot ni podrà per ella mateixa canviar la llei. És com si avui Espanya fos un país confessionalment catòlic i desafiés a la seva minoria protestant a canviar la llei, si vol veure reconeguda la llibertat de culte i la paritat amb la comunitat religiosa hegemònica.
Els partidaris, doncs, d’una Espanya entesa com una única nació indivisible i sagrada, s’aferren a la llei perquè amb la seva majoria demogràfica abassegadora, controlen les cambres legislatives que l’elabora, el sistema judicial que l’aplica, el Tribunal Constitucional que la interpreta i els mitjans de comunicació que l’homologuen socialment . Per això Illa, el candidat del PSC a presidir la Generalitat, repeteix cínicament que només està disposat a dialogar amb els independentistes dins de la llei. Es refereix, es clar, a la seva llei, la que només el poble espanyol pot elaborar, interpretar i aplicar, perquè està feta a mesura de la seva condició de grup nacional aclaparadorament majoritari. La mateixa llei que, mentre no reconegui plenament Catalunya com un subjecte polític amb dret a autodeterminar-se, constitueix el principal instrument per oprimir el poble català i l’eina més eficaç per escanyar el seu desig de llibertat.
