Els catalans som els campions de la negociació perquè ho portem en el nostre ADN. La guerra, la violència, en general no se’ns ha donat bé per aconseguir res, com a mínim des del 1714. En canvi, el pactisme forma part de la forma d’entendre’ns amb el món des del naixement de la Generalitat de Catalunya al segle XIV. Els espanyols ens tenen ben clixats i coneixen, per tant, quines són les nostres febleses. Saben que poden prometre’ns la lluna en un cove i que nosaltres hi caurem de quatre grapes. Des de “l”apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya” de Zapatero fins a les reiterades promeses de pluja de milions en forma d’inversió a Catalunya per part de Rajoy, són dos exemples de les recents aixecades de camisa dels espanyols. L’últim episodi és la taula de negociació.
Aquesta es va crear com a requisit sine qua non per a què ERC possibilités la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern d’Espanya. El seu contingut, el conflicte polític. La seva forma, constituir-se als quinze dies de formar govern (o sigui, des del 25 de gener de 2021), durada màxima de dos anys i sotmetiment dels acords a la votació de la ciutadania, és a dir: un referèndum. Val a dir, que la seva posada en marxa es va demorar més del previst. Primer incompliment. Del contingut ara es desdiuen. Segon incompliment. No volen sentir a parlar ni de referèndum ni de la fi de la repressió. Això sí, demanen no tenir presa i que això dels dos anys els sembla poc comparat amb la immensitat de l’Univers. De la segona reunió no en sabem res. Potser hores d’ara encara segueixen reunits. Tenint en compte que el resultat l’hauríem de votar la ciutadania, caldria que mostressin més transparència i publiquessin el contingut de les deliberacions. Què va posar sobre la taula la part catalana? Què va respondre la part espanyola? Què va posar sobre la taula la part espanyola? Què en va respondre la catalana? Perquè, si no expliquen res, hom podria pensar que van parlar d’altres temes que no són el conflicte polític.
La realitat és que els espanyols interpreten la taula de negociació com a una oportunitat, no per resoldre el conflicte polític, sinó com un instrument per aturar la independència. Mentre ens tinguin asseguts i distrets amb la taula de negociació s’asseguren que nosaltres no tornarem a la via unilateral. Ells saben que des de l’1 d’octubre de 2017 han perdut Catalunya. Ni les amenaces de violència xiulades a l’orella de Puigdemont per a què no declarés la independència (si és que van existir), ni la repressió indiscriminada, ni l’empresonament dels líders socials i polítics de l’independentisme en aquelles dates, han servit per a què la gent deixi de voler la independència. Han perdut, i l’única alternativa que tenen és mirar d’endarrerir qualsevol intent nostre de seguir endavant amb la independència. No és una taula de diàleg, és una taula per frenar la independència.
Per la part catalana, costa una mica més d’entendre per què es presten a aquesta pantomima. La justificació és que es tracta d’un requeriment internacional. Però jo crec que això és fals. Si fos cert, on són els mediadors? On eren aquests actors internacionals quan, des del 2014 vam enviar una delegació del Parlament de Catalunya a les Corts espanyoles (amb Rovira, Turull i Herrera) oferint diàleg per a una solució negociada i democràtica? Quants anys més hem d’implorar un diàleg que no ens volen donar? Tenim dret a l’autodeterminació i el tenim reconegut pels tractats internacionals que Espanya ha ratificat. Res a negociar i tot per exercir.
La taula, en realitat, no existeix perquè no hi ha diàleg ni voluntat de negociar per part de l’estat espanyol. Només hi ha una foto i l’aparença d’una taula de negociació que ni existeix ni existirà mai.
Xavier Martínez Gil
